Fa uns dies, en Bernat Ciurana, de l’emissora Quart FM, em preguntava al seu programa “La taula de’n Bernat” per a què serveixen els elogis i si són una forma de seducció.
I tant que sí. Els seductors saben trobar aquelles paraules que parlen bé de nosaltres i que ens fan contents.

Quin és el secret d’aquestes paraules màgiques?
• Han de ser sinceres
• Han de ser oportunes
• Han de referir-se a alguna virtut o qualitat que valora el destinatari
• Han d’anar acompanyades del to i del gest adequat
• Els elogis poden ser també una mirada, un somriure, un gest de felicitació o d’èxit

Les virtuts de l’elogi són moltes:
• Són una manera de greixar l’engranatge de les relacions. Amb l’elogi creem un bon clima per a la relació, abaixem resistències i neutralitzem actituds oposades o agressives.
• Són una forma de reconeixement, a casa i a la feina. Cal que reconeguem la feina ben feta dels que ens envolten perquè tots necessitem sentir la nostra vàlua i l’estimació dels altres.
• Són una forma d’agraïment, especialment, si va lligat a una tasca que ens afecta. Sovint fem coses a canvi de res; només esperem un agraïment.
• Són una forma d’estrènyer lligams. Perquè entrem en sintonia amb aquesta persona, perquè se sentirà especial per a nosaltres i perquè normalment li vindrà de gust correspondre’ns.

Un consell per acabar: no oblideu els elogis justament per a aquelles persones que teniu més a prop i amb qui conviviu. La relació quotidiana és la que està més plena de friccions, desgast, cansament i rutina, i és la més mancada de màgia i de seducció.

Es parla molt de la brillant oratòria de Barack Obama. Els seus discursos estan ben redactats, però aquests no serien res sense la seva mestria en la posada en escena.
Avui vull parlar dels seus gestos. Obama té un gest ferm però contingut, més rítmic que il•lustrador; en general obert encara que és freqüent que assenyali amb el dit apuntador o confirmi amb el puny gairebé tancat fent un cercle amb l’índex i el polze. Però és justament l’absència d’un tipus de moviment habitual en tots nosaltres el que li dóna més força i més poder de persuasió. El més destacable de la seva gesticulació és el control i la “netedat”: mai hi ha un gest involuntari; no existeix el gest del dubte o del error que s’intenta corregir, no hi ha símptoma de nerviosisme o d’inseguretat.
Podem dir que no hi ha en els seus discursos ni en les entrevistes o debats televisius -en terminologia del psicòleg Paul Ekman- ni un sol gest “adaptador”. Vegin tants vídeos d’Obama com vulguin: Alguna vegada es grata el cap? Es toca el nas? Es tapa la boca? Es col•loca la corbata? Dóna voltes a la seva aliança o es toca el rellotge? L’han vist tocant-se el coll?
Qualsevol d’aquests gestos i d’altres similars solen ser símptomes d’inseguretat, indecisió o simplement d’incomoditat. Són moviments pràcticament inconscients difícils de controlar. Són traïdors perquè ens delaten ja que donen una informació molt valuosa al públic sobre el nostre veritable sentir intern.
Els convido a observar un vídeo d’una entrevista a la candidata de les passades eleccions a la presidència francesa Ségolène Royal.

En l’entrevista podem apreciar la seva reacció gestual al adonar-se de la seva patinada contestant la pregunta sobre submarins nuclears. Encara que és interessant observar durant tota l’entrevista el control de la candidata francesa, poden dirigir-se directament al 1:58 minuts. En aquest moment, la credibilitat de Royal queda en dubte.
Vull transmetre ara als lectors d’aquest bloc un consell que sempre diverteix als meus alumnes: Si volen ser convincents, si us plau, no es toquin.

Noves formes de comunicació requereixen noves pautes de comportament. I el món modern ens posa en situacions noves que de seguida es converteixen en habituals i, per força, acceptades, agradin o no. El telèfon mòbil i l’ús d’internet són dos casos clars de com la tecnologia altera les formes de comunicació i, per tant, de com afecta les relacions i les normes de cortesia corresponent.

Es pot dir que avui, un no és d’aquest món si no navega per internet, no utilitza el correu electrònic o no té una bona xarxa social on line. I, com en totes les relacions, cal compartir uns codis, no només per a la comprensió mútua sinó també per obtenir la màxima fluidesa en l’intercanvi i, a més, establir relacions de confiança.

Per això era imprescindible el llibre de la Magali Benítez Cibermaneras (*). Perquè anar sovint a sopar a casa als amics o a uns quants casaments no vol dir necessàriament que ens hi comportem de manera correcta. I avui tots fem servir la xarxa però cada dia ens sorprenem del desconeixement de les normes de cortesia bàsica, fins i tot, entre els més veterans.

Tots, en algun moment, hem tingut una relliscada i hem quedat malament davant els nostre interlocutor (o molts!), tots hem utilitzat inapropiadament alguna dada o hem sigut poc eficients en la gestió de la informació que hi circula. També és cert que tots hem estat aprenents i especialment els que ja tenim una certa edat, n’hem après sense professor.

Fa set anys, vaig enviar un correu a unes quantes persones l’adreça de les quals vaig escriure en el camp “cc:” . Una d’elles era la Magali, que va tenir l’amabilitat de fer-me notar que aquella pràctica podia molestar els destinataris i em recomanava utilitzar el camp “cco:”. Ara la Magali posa al nostre abast la seva experiència en aquest camp (que és moltíssima!) amb un manual de referència que ens guia en aquestes relacions virtuals.

És important tenir-les en compte perquè, com en les relacions presencials, ens hi juguem la credibilitat, la imatge professional i la reputació. A més l’ètica i la bona educació han de ser més presents encara en un espai on sovint actuem en l’anonimat.

Internautes: estic convençuda que per experts que sigueu, hi trobareu consells útils i idees que no us havien ni passat pel cap. A més, de lectura fàcil i amena, amb exemples aclaridors; apte per als més novells.

(*)BENITEZ, Magali; Cibermaneras; Ed. Planeta

En aquesta època de suposada crisi (en tot cas, molt més profunda en els valors que no pas en l’economia) reconforta llegir històries de superació i generositat, d’empreses amb esperit, de projectes reeixits.

Si necessiteu una dosi d’optimisme, una raó per no defallir davant dels obstacles o, simplement, voleu saber com es pot arribar a ser el tercer productor de iogurts de Catalunya, llegiu la història de la Cooperativa La Fageda. Per totes aquestes raons i moltes més:

- Perquè la història és certa i resulta molt més apassionant que qualsevol novel•la.

- Perquè ens demostra que sí que és possible canviar el món.

- Perquè ens parla de professionals lluitadors, amb uns ferms valors i amb voluntat de servei que s’han convertit en referents en el món empresarial i en l’àmbit social.

- Perquè avui és un model d’esforç, sacrifici i tenacitat amb recompensa final.

- Perquè les històries personals que s’hi expliquen posen cara a cara la grandesa i la misèria dels humans.

El recomano especialment als lluitadors, als pencaires, als utòpics, als inconformistes, als que no estan mai satisfets, a les persones que viuen apassionadament i creuen que “el sentit del treball és un treball amb sentit.”

Hauria de ser lectura obligatòria per als rondinaires, pessimistes, passotes, crítics destructius, egoistes, trepes, mandrosos… ho deixo aquí.

(GONZÁLEZ, Dolors; La Fageda, història d’una bogeria: La Magrana - RBA Libros, SA.; Barcelona 2008)

Una de les diferències entre “un professional home” i “una professional dona” és la seva confiança en la imatge que projecten.

Moltes dones confessen que sovint se senten insegures, especialment si el seu interlocutor/públic és masculí: No estic segura de la percepció que tindran de mi. Per molt que m’esforci sempre tinc por que no em vegin prou professional, que em tinguin per una nena, una pàmfila o una tia bona i prou.

Els homes deuen estar insegurs de moltes coses però no dubten de la seva imatge. Fan el rol per al qual han estat educats i, és clar, això no els crea cap contradicció.

En les presentacions, on la inseguretat i les pors són generalitzades, ells es preocupen per si el missatge arribarà clarament i, com a molt, per si el públic s’avorreix. Es centren a transmetre el missatge.

Elles -les comercials, les directives, les científiques- també es capfiquen en això. I en molt més: Què pensaran de mi? Em faran cas? M’escoltaran? Com demostraré els meus coneixements? No voldran vacil•lar-me?

Malgrat que, segons tots els estudis, les dones tenim més capacitat per a les relacions i per a l’expressió verbal, sovint som les que més patim parlant en públic.

Fa pocs dies, en un curs a veterinaris inspectors de sanitat, una professional preparada, intuïtiva, intel•ligent, va manisfestar el seu pànic per posar-se dreta i adreçar-se als seus companys de curs, un públic amigable i comprensiu. Vam començar a parlar del tema dels nervis i de la por. Vaig demanar a tothom que pensés quines experiències havien marcat des de la infantesa la seva capacitat d’expressió en públic. La veterinària de qui us parlo, com si hagués esperat tota la vida per adonar-se’n o per denunciar-ho, va etzibar de cop i volta: Jo era la petita de cinc germans nois i sempre que parlava em deien “Calla, mico, tu què has de dir?”

La veterinària és víctima de la paradoxa que han viscut i viuen la majoria de dones professionals. Han pogut gaudir d’una formació universitària que les ha portat a un terreny laboral d’igualtat aparent, però l’educació a casa ha seguit les inèrcies d’una estructura i uns valors molt tradicionals. Un cop a la jungla laboral, poden competir en coneixements i habilitats però arrosseguen el llast inconscient d’un rol secundari més aviat decoratiu o servicial, sotmès a la preeminència masculina de pares i germans.

Quan una professional d’avui explora i reconeix els origens dels seus temors, és quan pot desplegar de veritat totes les habilitats retingudes per la por de ser massa visible, de tenir opinió i criteri propis o de tenir més èxit que els seus companys.

El “making off” de la minisèrie Serrallonga ens explica com perruquers, maquilladors, estilistes i actors, amb el suport d’historiadors, han fet un exhaustiu treball de recerca per fer més versemblant el relat, entre la realitat i la ficció, emmarcat al s XVII.

Molts esforços esmerçats a fer que els decorats i l’aspecte dels personatges s’acostin al que devien ser en la realitat. Però què passa amb la llengua? Sens dubte, ha merescut més atenció el vestuari que l’accent del protagonista. Serrallonga parla un català que no té res a veure, ni amb el català del s. XVII, ni amb el català de la Garrotxa actual.
Com pot ser creïble un Serrallonga que parla la mateixa variant que l’actual president de la Generalitat? No han trobat cap actor a Catalunya, a les mateixes Guilleries, que pugui encarnar el personatge amb un accent genuí? Com és possible que, entre els personatges, el virrei sembli més català que Joan Sala? No us grinyola que el bandoler parli en una accent diferent de la seva família -del seu propi fill!- i dels seus veïns i compatriotes? Què es valora als càstings a part de la cara?

Sentir-lo fa el mateix efecte que si el veiéssim cavalcant escoltant un mp3. No s’ha respectat la variant diacrònica, és clar: no sabem com sonava exactament el català de fa tres segles. Però respectem-ne almenys la sincrònica.

Tot plegat, una evidència més del poc rigor lingüístic que plana entre els professionals d’aquest país. I ens permet comprovar que la nostra societat no sap encara ben bé per a què serveixen els filòlegs.

Portada de la revista I&N (Ideas & Negocios) de novembre de 2008.

Manuel Campo Vidal, empresari i expert en comunicació, valora en una extensa entrevista, la comunicació corporativa de les empreses i les habilitats dels seus professionals i directius. Acaba de publicar el llibre “¿Por qué los españoles comunican tan mal?”.
Transcric parts de l’entrevista:

¿Tan mal comunicamos los españoles?
Es un título un poco provocador deliberadamente, para llamar la atención sobre un déficit muy importante, y grave, porque supone perder liderazgo, perder oportunidades y perder negocio.

¿Gestionan bien las empresas españolas los silencios, especialmente en las situaciones de crisis, que es cuando casi todo el mundo, empezando por los directivos, pretende callar?
Efectivamente, el silencio también es una forma de comunicar. Pero en las crisis hay que ser proactivo y comunicar; si no, comunicarán sólo los demás, y lo van a magnificar. En general, las empresas no gestionan bien las crisis, y tampoco gestionana adecuadamente los silencios

Tornant de vacances vaig trobar un regal inesperat. Es tracta d’un correu electrònic de la Mercè Gamell que m’explica el projecte This I believe (www.thisibelieve.org)., nascut als EUA . M’invita a participar-hi i a fer-ne difusió. Transcic les seves paraules:

És un projecte que recopila relats breus en què tota mena de persones explica quins són els seus valors, allò que mou les seves actuacions de debò. Alguns dels relats s’emeten després a la Radio Pública, la NPR, en la veu dels seus protagonistes, i també se n’ha fet un llibre que fa poc ha estat traduït al castellà per Editorial Plataforma i que es diu aquí “Lo que mueve mi vida”. Tot plegat allà és un moviment important, tenen recopilades més de 50.000 històries i s’usen també com a material educatiu i a les seves comunitats.

M’hi vaig adherir sense dubtar-ho ni un moment!

Infonomia es va enamorar d’aquest projecte i ara el difondrà al nostre país, en català i en castellà. Pots consultar la seva pàgina www.infonomia.com on trobaràs més informació i unes pautes molt útils per redactar el teu testimoni.

Si alguna cosa et mou, segur que t’engrescaràs a explicar-ho; segur que a nosaltres ens agradarà sentir-ho.

Veig als informatius de televisió el resum de la primera jornada de la convenció del partit demòcrata dels EUA. I puc veure, ara, sencer i amb calma, el discurs de Michelle Obama a youtube.

Sabem que els americans són els reis de l’espectacle, sabem que dominen les eines del màrqueting com ningú, que són experts en comunicació i que n’hem d’aprendre molt… Tota la convenció demòcrata n’és un bon exemple.

La primera jornada ha estat dissenyada magistralment: conté tots els ingredients necessaris per emocionar el públic presencial i per impressionar els telespectadors. Per poc que t’interessi el tema, l’espectacle capta l’atenció perquè està especialment pensat perquè en gaudeixin els seguidors incondicionals i impressionar aquells que encara no estan convençuts.

Un dels eixos clau de la imatge de qualsevol candidat nordamericà és la seva família. La imatge pública, la percepció que en té l’electorat, depèn en gran mesura de l’entorn familiar i de com actua aquest. Doncs així comença el gran show de la nominació de Barack Obama: amb la família al complet, l’equip perfecte per al millor candidat.

Els valors de la família també hi són representats per la presència de Caroline i Ted Kennedy. En el cas d’aquest últim jugant amb l’impacte produït per la reaparició en públic després de ser intervingut d’una greu malaltia: la imatge de la voluntat i la superació.

I als valors cal donar-los una pinzellada de tendresa -perquè arribin al cor- i de quotidianitat -perquè tothom s’hi pugui emmirallar-: El pare-candidat Obama apareix de sobte en una pantalla gegant connectat en videoconferència i es posa a parlar tranquil•lament amb les seves filles com si fossin tots a la cuina de casa.

Però el plat fort d’aquest primer dia és el discurs de l’esposa del candidat: Michelle Obama. Encarna en una sola persona tot allò que molts voldrien ser o voldrien tenir: esposa enamorada i al servei de la carrera del seu marit; mare entregada a les seves filles; filla que compleix els somnis dels seus pares (vegeu l’expressió d’orgull i felicitat en el rostre de la seva mare en molts moments de la intervenció), professional competent, culta, guapa i elegant. Què més es pot demanar? Que sigui una bona oradora. I és una excel•lent oradora!

Després de veure el discurs sencer ja ho tinc clar: jo voto Michelle Obama.

La directora d’un Centre de Rehabilitació del llenguatge, amiga meva, busca logopedes. Perquè no la titllin de sexista ha publicat una oferta de treball que diu:

Centro en Barcelona
necesita

Logopeda o logopedo

Després de “los miembros y las miembras” de la ministra, ja podem dir que tenim una llengua moderna, versàtil i que reflecteix la societat on vivim. I els parlants tenen la llibertat de fer-la servir al seu gust.