En C. és un alt executiu que ronda la cinquantena i té tres fills. La seva vida professional és un model d’èxit i ho complementa amb una vida social plena d’amics i d’aficions. La setmana passada vam començar unes sessions d’entrenament personal per superar determinades inquietuds a l’hora de parlar davant el Consell Directiu de la seva empresa.

En un moment de la conversa vaig sentir com les seves paraules no quedaven recloses en el diàleg estrictament professional i em trasbalsaven profundament. Buscàvem els motius de les seves angoixes i, parlant de les relacions familiars, la vida social i la parella, em va dir: “Conec la meva dona des que érem jovenets i és l´única persona en la meva vida de la qual no m’he avorrit mai.” Vaig haver de dissimular l’emoció que em van produir aquestes paraules, i ofegar un sospir emanat directament del cor.

Vaig trobar que era la cosa més bonica que es podia dir d’una dona i que era la definició perfecte d’amor, d’amor total: enamorament permanent, reconeixement, lleialtat, admiració, camaraderia…

Davant l’ambigüitat del “t’estimo”, la frase del C. descriu un sentiment que molt sovint queda en el món eteri i subjectiu de les emocions personals. I fa real i possible l’experiència que tantes persones busquen desesperadament darrera de paraules molt més enlluernadores, però també molt més fràgils i de vigència efímera.

El Cándido, el nen de la foto, té set anys i és l’alumne més jove que he tingut en un curs d’oratòria. És el petit d’una família catalanocolombiana que, liderada per la Mercedes, va venir en pes a fer un curs d’oratòria; set persones en total, d’edats que anaven dels set a la cinquantena.

La família està molt vinculada a la professió mèdica. En el grup hi havia tres germanes infermeres i un dels seus nebots, un metge de 28 anys. I, a més, dos adolescents, el Lucas i el Sergio, i el més petit, el Candi.

Quan els vaig veure asseguts mirant-me a punt per començar, il•lusionats, fins i tot excitats, vaig pensar que, en aquest camp, era un dels reptes més difícils que se m’havien plantejat mai. El que més em preocupava era com fer que els petits m’entenguessin i s’ho passessin bé mentre els grans adquirien el màxim de tècniques per comunicar-se amb els seus públics en el terreny professional.

Com interessar per igual un metge de 28 anys, un adolescent de 12 i a un nen de 7? Com mantenir-los a tots atents durant 8 hores, un dissabte de sol radiant a l’exterior? Com donar-los recursos útils per a cadascuna de les situacions en què s’han d’expressar públicament? Què tenen en comú l’exposició d’un cas clínic, la presentació d’una ponència en un congrés, la presentació d’un treball de síntesi a l’escola, la lectura en veu alta d’una redacció? Tots aquests i molts més interrogants em van assaltar mentre em presentava a aquesta audiència tan extraordinària.

M’ho van posar fàcil. Tots. En especial els petits, que no van perdre el fil en cap moment i van aportar les respostes més senzilles i més lúcides a les preguntes que els grans ens plantegem sense encertar prou en la resposta. Recordaré sempre la resposta del Sergio, de 13 anys, quan jo els vaig dir que sempre ens hem de preguntar quin és el nostre objectiu i què volem que faci el públic al final de la nostra intervenció. El Sergio va contestar directe i rotund: “Volem que se’n vagi content a casa”. Sí senyor, volem això! Perquè és la condició imprescindible per convèncer, entusiasmar, seduir, deixar petja.

Seguien el fil, participaven en la conversa, hi deien la seva, aportaven experiències i hi tocaven molt. Amb la seva transparència van aportar lucidesa. Els nens parlen clar i sense embuts, perquè no hi ha diplomàcia, ni prejudicis, ni falsa modèstia, ni vergonya… Els adults vam aprendre de la seva actitud generosa i transparent; els hem d’imitar si volem inspirar confiança en els altres.

I ells … s’emporten sobretot l’experiència de compartir amb la família un aprenentatge de vital importància per al seu futur. Aquestes mares consideren que les habilitats per parlar en públic són imprescindibles per a l’exercici de la seva professió i per al seu desenvolupament personal. Ho veuen tan clar, que no volen que els seus fills hagin d’esperar tants anys com elles per superar les pors i per dominar les tècniques més elementals de la persuasió.

El dissabte de què us parlo, era el meu aniversari. I aquesta experiència va ser un gran regal. Vaig aprendre molt de tots. Sobretot, perquè va ser un exemple de com els grans, podem ser un bon model per als joves. I els nens, si els escoltem, una font inesgotable d’inspiració per als adults.

Ah, i em van cantar “aniversari feliç”.

La Maria és la directora d’un centre geriàtric a Menorca. Li apassiona la seva feina i du en la veu i la mirada la seva vocació per alleujar el patiment dels altres.

Una de les residents al centre, amb Alzheimer molt avançat, un dia que la Maria s’hi va acostar somrient, li va dir: “No recordo qui ets, però sé que m’estimes.”

Em va impressionar aquesta història perquè ens mostra el poder del somriure, l’efecte balsàmic i tranquil•litzador d’un gest que massa sovint ens costa de fer.

A la Maria li va brollar del cor, plena d’amor com està, i va arribar directament al cor de l’anciana, sense passar pels viaranys d’una raó i una memòria ja deteriorades.

Al capdavall, quan ens comuniquem de veritat, intensament i amb tot el desig de donar, no ens calen les paraules. La mirada del somriure parla per nosaltres.

En el meu últim curs de presentacions a Talavera de la Reina em vaig trobar amb un grup entusiasta, d’esperit generós i amb moltes ganes d’aprendre i col•laborar. I com passa sempre en aquests casos, tots en sortim més savis.

Entre moltes altres coses, vaig aprendre que el passat de produir és “produjo” i no “produció”. La meva ment catalanoparlant té alguns lapsus lingüístics, especialment en la immediatesa de l’expressió oral. Segons certifiquen dos dels meus alumnes, vaig conjugar malament en dues ocasions, almenys.

Però això només és l’anècdota. L’autèntic aprenentatge va ser valorar com l’assertivitat ens permet defensar el que considerem correcte, el que és patrimoni d’una cultura i, per deixadesa o ignorància, alguns podem espatllar.
Un alumne em va explicar personalment i amb tota delicadesa la relliscada que havia comès. Una altra assistent em va enviar un amable correu -però no per això menys corrector- dient-me que entenia l’error i que molt probablement l’havia comès perquè jo era usuària habitual d’una altra llengua.

Em va semblar una actitud elogiable, tant pel fons com per les formes. I envejo el grau d’exigència quant a la correcció del propi idioma que demostren els parlants del castellà. Tant de bo els usuaris del català fossin tan primmirats amb els seus professors, els seus polítics, els seus directius, els seus ídols, els seus companys.

La normalització d’una llengua no és només aconseguir que la gent parli aquesta llengua, sinó que els seus parlants la considerin digna de respecte.

Si hagués de fer ara mateix una selecció d’un candidat per a cobrir una vacant a la meva empresa, sens dubte, demanaria a tots els aspirants un currículum tradicional (CV) i un videocurrículum (VCV). Perquè m’interessa saber com és aquesta persona, fins i tot abans que conèixer la seva trajectòria acadèmica i professional.

Amb una gravació de no més d’un minut, em puc fer una idea de com és, com es comunica, quin és el seu aspecte, com és la seva personalitat, si és segura, tímida, simpàtica… Amb pocs segons, ens fem una imatge de la persona que tenim al davant i qualsevol detall pot ser decisiu. Igual que en l’entrevista personal. Però en l’entrevista, el candidat interactua amb l’entrevistador, pot adaptar la seva comunicació a la situació, sobre la marxa, i té més temps i més oportunitats per convèncer que és un bon candidat.

El vcv, en canvi, és una comunicació unilateral i un cop està enregistrat i enviat no hi ha modificació possible. Pot convertir-se en una magnífica targeta de presentació i una eina d’autovenda eficaç. Però pot ser que haguem errat de ple en la imatge que donem, que justament el monòleg davant la càmera posi més en evidència les nostres mancances i que tant el missatge verbal com tota la informació no verbal que donem no s’adeqüin a l’estil de l’empresa a la qual ens dirigim.

Per això, si heu de preparar un vcv, tingueu en compte aquests consells:

1. Prepareu molt bé el guió: doneu només les dades essencials, parleu d’allò que us diferencia i doneu un sol argument, però potent, que validi la vostra aptitud per al lloc que s’ha de cobrir.

2. Assageu tant com calgui la posada en escena. Heu de procurar aparèixer naturals i distesos.

3. Adeqüeu el missatge verbal, l’aspecte i tota la posada en escena al destinatari. Informeu-vos bé abans sobre l’empresa a la qual us dirigiu.

4. Si presenteu una autocandidatura, penseu molt bé quina imatge voleu transmetre i dissenyeu el vídeo en funció d’aquesta. Si no ho teniu clar, prepareu una intervenció el més correcta i neutra possible, apta per a la major part dels receptors.

5. Eviteu els muntatges massa complicats, de dubtós gust i que distreguin l’atenció. Aquí també, menys és més.

6. Busqueu el punt d’equilibri entre la formalitat que requereix aquest document i la simpatia que tant ajuda a obrir les portes resistents.

Podeu veure exemples i hi podeu penjar el vostre a www.tumeves.com

Buscant bones lectures per a regalar, vaig entrar a la nova llibreria Bertrand, al capdavall de la Rambla de Catalunya. En un dels primers expositors hi havia un llibre de tapes verdes dures titulat 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, a cura de Jaume Subirana i amb pròleg de Salvador Cardús.

De seguida em vaig veure de petita el dia de Nadal enfilada en una cadira, dient el vers i passant després el platet. Després ho han fet els meus fills i espero que ho facin també els meus néts.

És una tradició que només segueixen els petits de la casa, la majoria de vegades, impulsats pels mestres. El costum dura pocs anys perquè arriba un moment en què sembla perdre’s la necessitat d’aquesta forma d’oralitat. Llavors els petits no poden fer la transició a cap altra forma d’expressió en públic perquè no tenen el referent dels grans de la familia. I amb l’adolescència comença a acentuar-se la vergonya i el sentit del ridícul, que molts arrosseguem fins a una edat adulta ben avançada.

Comparteixo del tot el lúcid pròleg de Salvador Cardús, on diu que és “l’única festa domèstica de la paraula dita en públic que resta viva entre nosaltres” i defensa el valor d’aquesta tradició. I afegeix que la importancia del vers de Nadal rau en “el fet que posa a prova un conjunt d’habilitats extraordinàries indispensables per a la futura sociabilitat dels individus i les comunitats.”

No exagera gens. Si aquest exercici es fes més sovint a casa o a l’escola, molts dels cursos d’oratòria que hem de fer d’adults no caldrien. Perquè aprendríem a fer-nos passar la vergonya, a ser el centre d’atenció, a rebre totes les atentes mirades, a parlar alt i clar, a transmetre emocions, a desenvolupar una consciencia escènica i moltes altres habilitats ineherents a l’acte de parlar en públic. Amb aquestes habilitats ben entrenades, molts professionals i polítics d’avui es veurien capaços de fer una conferencia sense “powerpoint”, pronunciar un discurs sense llegir-lo i, encara més: seduirien la seva audiència.

Bon Nadal, dalt de la cadira!

En un vagó de metro, un dijous al matí, queda un seient buit, i el noi que hi ha dret al meu costat s’afanya a ocupar-lo. Passa al davant d’una dona embarassada, que no diu res. Una viatgera jove, atenta a l’escena, reacciona demanant al noi que deixi seure l’embarassada. Aquest s’aixeca sense dir res. I l’embarassada agraeix el gest a la desconeguda solidària. Diu que en tota la setmana no la deixa seure ningú. S’inicia una d’aquelles converses espontànies i públiques que, quan passa alguna cosa, posen en contacte els anònims de la ciutat. Finalment, sembla que el noi se sent obligat a justificar-se i defensa que si l’embarassada volia seure ho havia d’haver demanat. Ella respon prudent que hi ha coses que no s’han de demanar. I el noi insisteix: “És un dret que tens i l’has de reclamar. M’ho havies d’haver demanat”.

L’esforç, doncs, l’ha de fer qui té el dret? Segons aquesta teoria, els més febles hauran de passar per la incòmoda i humiliant situació de reclamar allò que els pertoca?

Amb aquesta mentalitat no és d’estranyar que hi hagi tants escarnis a l’ètica i a l’honradesa més fonamentals. Ja ho veiem cada dia –i no em refereixo només als escàndols que es destapen últimament i que afecten a l’engròs a personatges públics–, el món és dels que van a la seva i miren per ells. I si a algú no li agrada, ja ho dirà. Com que queixar-se i reclamar el que et toca no està ben vist, surt car, porta maldecaps i discussions, i sovint en surts escaldat, val més callar. I és així, com de mica en mica, anem permetent no solament males maneres en les formes sinó comportaments egoistes i terriblement insolidaris en el fons.

Ara que la majoria de nosaltres ens incorporem de nou al tràfec laboral, és un bon moment per reflexionar sobre el sentit que ha tingut el nostre descans. Potser estirareu un fil que us desembolicarà tota una troca. Les paraules del filòsof Francesc Torralba ens acompanyen en aquesta recerca:
Qui viu amb sentit no espera, amb ansietat, el divendres a la tarda; no centra la substància de la seva vida en les vacances, en les fuites: no té l’anhel d’evadir-se, de marxar, d’oblidar-se de si mateix. Viu cada jorn amb harmonia, com una possibilitat única, com una tasca que té encomanada. Això no vol dir, lògicament, que no valori el descans, la necessària interrupció, l’amable distensió, però no l’espera com el fi de la seva vida, sinó com una ocasió per restablir-se, per refer-se, per a prendre alè i tornar, de nou, a la lluita.
Als que voleu endinsar-vos en una cerca personal més profunda, us recomano vivament el llibre El sentit de la vida de Francec Torralba, Ara Llibres, Barcelona 2008.
Moltes gràcies, Jeroni, per recomanar-me’l. El llibre és una continuació de tot el que em vas transmetre al llarg del sopar. Saviesa. La paraula és saviesa. Plenitud. Consciència. Serenor en la inquietud de ser.
I ja et puc dir ara que és un llibre que em marcarà. Un tresor.

Avui us explicaré una experiència molt personal. Com veieu a la foto del blog, que ara ja comença a ser una mica antiga, sempre he portat els cabells curts; en algunes èpoques, molt curts. L’octubre passat vaig decidir deixar-me’ls créixer i ara ja he aconseguit una mida que permet intuir una “mitja melena”. Per Nadal el meu perruquer i amic, Tony Romero, va suggerir de posar-me extensions i jo, no gaire amant dels invents ni de cridar l’atenció a través del pentinat, vaig anar eludint la resposta fins que al final em va acorralar. Sí, literalment em va deixar sense sortida i, divendres 31 de juliol, vaig sortir de la seva perruqueria amb una cabellera espectacular i una nova imatge lleonina i espetarrant.
No us podeu imaginar el munt de sensacions noves que he experimentat gràcies a aquest canvi. La primera, una mena de rebuig a implantar-me una cosa que no és meva; la segona, veure’m de cop i volta amb una altra fesomia; la tercera, haver d’aprendre a tocar-me els cabells, a apartar-me’ls quan em fan nosa (i me’n fan molta) i a activar tot el repertori de gestos de seducció que mai havia posat en pràctica i formen part de l’essència més femenina.
La meva mare em va tallar una fornidíssima trena l’endemà mateix de la primera comunió. Dona pràctica com era, prioritzava així la comoditat i l’eficiència per sobre de la pèrdua de temps que representava cada dia desembullar i cuidar una cabellera espessa i indomable. Mai més havia tornat a portar els cabells llargs, sempre evitant perdre el temps en foteses. I ara, el Tony, capaç d’entrar a l’inconscient de les seves clientes i de saber millor que elles mateixes què necessiten, em retorna de cop i volta una feminitat oblidada, estroncada abans d’esclatar.
Aquests dies de vacances, com una nena amb sabates noves, acarono i pentino la meva cabellera, provo pentinats, em compro clips i pinces que mai no havia tingut i descobreixo gestos en mi que mai no havia fet, però que sens dubte estavan programats, en estat latent esperant l’hora que els donés permís per incorporar-se al meu assortit particular de signes no verbals.

El Ministeri de Sanitat acaba de publicar la llista de recomanacions per evitar la propagació de la grip nova a l’entorn laboral la propera tardor.
Autoritats i empreses es preocupen per pal•liar els efectes que aquest virus pot tenir en l’economia de les empreses, en la salut dels treballadors i en el sistema sanitari.
I segurament haurem de ser cautelosos davant aquesta epidèmia i prendre totes les mesures preventives que calgui perquè incideixi el mínim possible en una economia ja molt castigada. Totes aquestes mesures proposades van encaminades a això. Però, us heu parat a pensar en els efectes secundaris de les dues últimes recomanacions?

• Mantenir-se a un metre de distància dels companys de feina
• No donar la mà

Què passarà si tothom compleix el precepte d’estar a un metre de distància dels companys de feina?
S’acabaran els cops a l’espatlla entre col•legues, s’hauran de fer les reunions de juntes amb la meitat dels integrants, es recomananrà utilitzar la videoconferència fins i tot per a les reunions a la seu i, s’acabarà qualsevol tocament, els d’intenció clara i els d’intenció dubtosa.
Què passarà si a partir de la tornada de vacances, ja no ens saludem donant la mà? S’acabarà un dels gestos que simbolitzen cordialitat, entesa, compromís, fermesa.
Ara sabem que una encaixada de mans diu molt del nostre interlocutor. Com ho farem per calibrar amb qui tractem?
Es poden produir situacions ben incòmodes, semblants a les produïdes pels desajustos culturals, quan dues persones tenen hàbits diferents o entenen la relació de manera diferent. Ens podrem trobar algun despistat que ens allargui la mà amb tota la bona intenció, en senyal de confiança, com ha estat fins ara, i nosaltres li haguem de denegar. Moment delicat perquè, si ens excusem, haurem d’explicar -no sense un sentiment de covardia- que és per por al contagi. Si, en canvi, fem com aquell que res i guardem la mà a la butxaca o darrera l’esquena, passarem per distants, poc cortesos i poc interessats en el negoci. Potser haurem d’adoptar altres formes de salutació i altres rituals. Poc coneixedora d’altres cultures només em vénen a la memòria, com a més asèptiques, la parsimoniosa inclinació dels orientals i el cinematogràfic “hau” dels indis amb la mà aixecada. Els petons a la boca, dels russos, queden, és clar, fora de tota possibilitat.
I pel que fa a petons, els petons socials vull dir, la llista no en deia res. Potser ja s’entén que si ens hem de mantenir a distància no ens podrem petonejar. Però potser caldria explicitar-ho, donada la tendència que tenen alguns i algunes a acostar la galta al primer/a que troben.
Qui sap si, gràcies a la grip nova, eradicarem una pràctica de l’entorn laboral que el protocol sempre ha vist amb mals ulls i que continua marcant diferències entre sexes. Per fi s’acabarà l’etern dubte de molts homes de si han de saludar amb petons una dona. I la incomoditat de moltes dones, que no tenen més remei que acceptar-los amb un complaent somriure.