Si hagués de fer ara mateix una selecció d’un candidat per a cobrir una vacant a la meva empresa, sens dubte, demanaria a tots els aspirants un currículum tradicional (CV) i un videocurrículum (VCV). Perquè m’interessa saber com és aquesta persona, fins i tot abans que conèixer la seva trajectòria acadèmica i professional.

Amb una gravació de no més d’un minut, em puc fer una idea de com és, com es comunica, quin és el seu aspecte, com és la seva personalitat, si és segura, tímida, simpàtica… Amb pocs segons, ens fem una imatge de la persona que tenim al davant i qualsevol detall pot ser decisiu. Igual que en l’entrevista personal. Però en l’entrevista, el candidat interactua amb l’entrevistador, pot adaptar la seva comunicació a la situació, sobre la marxa, i té més temps i més oportunitats per convèncer que és un bon candidat.

El vcv, en canvi, és una comunicació unilateral i un cop està enregistrat i enviat no hi ha modificació possible. Pot convertir-se en una magnífica targeta de presentació i una eina d’autovenda eficaç. Però pot ser que haguem errat de ple en la imatge que donem, que justament el monòleg davant la càmera posi més en evidència les nostres mancances i que tant el missatge verbal com tota la informació no verbal que donem no s’adeqüin a l’estil de l’empresa a la qual ens dirigim.

Per això, si heu de preparar un vcv, tingueu en compte aquests consells:

1. Prepareu molt bé el guió: doneu només les dades essencials, parleu d’allò que us diferencia i doneu un sol argument, però potent, que validi la vostra aptitud per al lloc que s’ha de cobrir.

2. Assageu tant com calgui la posada en escena. Heu de procurar aparèixer naturals i distesos.

3. Adeqüeu el missatge verbal, l’aspecte i tota la posada en escena al destinatari. Informeu-vos bé abans sobre l’empresa a la qual us dirigiu.

4. Si presenteu una autocandidatura, penseu molt bé quina imatge voleu transmetre i dissenyeu el vídeo en funció d’aquesta. Si no ho teniu clar, prepareu una intervenció el més correcta i neutra possible, apta per a la major part dels receptors.

5. Eviteu els muntatges massa complicats, de dubtós gust i que distreguin l’atenció. Aquí també, menys és més.

6. Busqueu el punt d’equilibri entre la formalitat que requereix aquest document i la simpatia que tant ajuda a obrir les portes resistents.

Podeu veure exemples i hi podeu penjar el vostre a www.tumeves.com

Buscant bones lectures per a regalar, vaig entrar a la nova llibreria Bertrand, al capdavall de la Rambla de Catalunya. En un dels primers expositors hi havia un llibre de tapes verdes dures titulat 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, a cura de Jaume Subirana i amb pròleg de Salvador Cardús.

De seguida em vaig veure de petita el dia de Nadal enfilada en una cadira, dient el vers i passant després el platet. Després ho han fet els meus fills i espero que ho facin també els meus néts.

És una tradició que només segueixen els petits de la casa, la majoria de vegades, impulsats pels mestres. El costum dura pocs anys perquè arriba un moment en què sembla perdre’s la necessitat d’aquesta forma d’oralitat. Llavors els petits no poden fer la transició a cap altra forma d’expressió en públic perquè no tenen el referent dels grans de la familia. I amb l’adolescència comença a acentuar-se la vergonya i el sentit del ridícul, que molts arrosseguem fins a una edat adulta ben avançada.

Comparteixo del tot el lúcid pròleg de Salvador Cardús, on diu que és “l’única festa domèstica de la paraula dita en públic que resta viva entre nosaltres” i defensa el valor d’aquesta tradició. I afegeix que la importancia del vers de Nadal rau en “el fet que posa a prova un conjunt d’habilitats extraordinàries indispensables per a la futura sociabilitat dels individus i les comunitats.”

No exagera gens. Si aquest exercici es fes més sovint a casa o a l’escola, molts dels cursos d’oratòria que hem de fer d’adults no caldrien. Perquè aprendríem a fer-nos passar la vergonya, a ser el centre d’atenció, a rebre totes les atentes mirades, a parlar alt i clar, a transmetre emocions, a desenvolupar una consciencia escènica i moltes altres habilitats ineherents a l’acte de parlar en públic. Amb aquestes habilitats ben entrenades, molts professionals i polítics d’avui es veurien capaços de fer una conferencia sense “powerpoint”, pronunciar un discurs sense llegir-lo i, encara més: seduirien la seva audiència.

Bon Nadal, dalt de la cadira!

En un vagó de metro, un dijous al matí, queda un seient buit, i el noi que hi ha dret al meu costat s’afanya a ocupar-lo. Passa al davant d’una dona embarassada, que no diu res. Una viatgera jove, atenta a l’escena, reacciona demanant al noi que deixi seure l’embarassada. Aquest s’aixeca sense dir res. I l’embarassada agraeix el gest a la desconeguda solidària. Diu que en tota la setmana no la deixa seure ningú. S’inicia una d’aquelles converses espontànies i públiques que, quan passa alguna cosa, posen en contacte els anònims de la ciutat. Finalment, sembla que el noi se sent obligat a justificar-se i defensa que si l’embarassada volia seure ho havia d’haver demanat. Ella respon prudent que hi ha coses que no s’han de demanar. I el noi insisteix: “És un dret que tens i l’has de reclamar. M’ho havies d’haver demanat”.

L’esforç, doncs, l’ha de fer qui té el dret? Segons aquesta teoria, els més febles hauran de passar per la incòmoda i humiliant situació de reclamar allò que els pertoca?

Amb aquesta mentalitat no és d’estranyar que hi hagi tants escarnis a l’ètica i a l’honradesa més fonamentals. Ja ho veiem cada dia –i no em refereixo només als escàndols que es destapen últimament i que afecten a l’engròs a personatges públics–, el món és dels que van a la seva i miren per ells. I si a algú no li agrada, ja ho dirà. Com que queixar-se i reclamar el que et toca no està ben vist, surt car, porta maldecaps i discussions, i sovint en surts escaldat, val més callar. I és així, com de mica en mica, anem permetent no solament males maneres en les formes sinó comportaments egoistes i terriblement insolidaris en el fons.

Ara que la majoria de nosaltres ens incorporem de nou al tràfec laboral, és un bon moment per reflexionar sobre el sentit que ha tingut el nostre descans. Potser estirareu un fil que us desembolicarà tota una troca. Les paraules del filòsof Francesc Torralba ens acompanyen en aquesta recerca:
Qui viu amb sentit no espera, amb ansietat, el divendres a la tarda; no centra la substància de la seva vida en les vacances, en les fuites: no té l’anhel d’evadir-se, de marxar, d’oblidar-se de si mateix. Viu cada jorn amb harmonia, com una possibilitat única, com una tasca que té encomanada. Això no vol dir, lògicament, que no valori el descans, la necessària interrupció, l’amable distensió, però no l’espera com el fi de la seva vida, sinó com una ocasió per restablir-se, per refer-se, per a prendre alè i tornar, de nou, a la lluita.
Als que voleu endinsar-vos en una cerca personal més profunda, us recomano vivament el llibre El sentit de la vida de Francec Torralba, Ara Llibres, Barcelona 2008.
Moltes gràcies, Jeroni, per recomanar-me’l. El llibre és una continuació de tot el que em vas transmetre al llarg del sopar. Saviesa. La paraula és saviesa. Plenitud. Consciència. Serenor en la inquietud de ser.
I ja et puc dir ara que és un llibre que em marcarà. Un tresor.

Avui us explicaré una experiència molt personal. Com veieu a la foto del blog, que ara ja comença a ser una mica antiga, sempre he portat els cabells curts; en algunes èpoques, molt curts. L’octubre passat vaig decidir deixar-me’ls créixer i ara ja he aconseguit una mida que permet intuir una “mitja melena”. Per Nadal el meu perruquer i amic, Tony Romero, va suggerir de posar-me extensions i jo, no gaire amant dels invents ni de cridar l’atenció a través del pentinat, vaig anar eludint la resposta fins que al final em va acorralar. Sí, literalment em va deixar sense sortida i, divendres 31 de juliol, vaig sortir de la seva perruqueria amb una cabellera espectacular i una nova imatge lleonina i espetarrant.
No us podeu imaginar el munt de sensacions noves que he experimentat gràcies a aquest canvi. La primera, una mena de rebuig a implantar-me una cosa que no és meva; la segona, veure’m de cop i volta amb una altra fesomia; la tercera, haver d’aprendre a tocar-me els cabells, a apartar-me’ls quan em fan nosa (i me’n fan molta) i a activar tot el repertori de gestos de seducció que mai havia posat en pràctica i formen part de l’essència més femenina.
La meva mare em va tallar una fornidíssima trena l’endemà mateix de la primera comunió. Dona pràctica com era, prioritzava així la comoditat i l’eficiència per sobre de la pèrdua de temps que representava cada dia desembullar i cuidar una cabellera espessa i indomable. Mai més havia tornat a portar els cabells llargs, sempre evitant perdre el temps en foteses. I ara, el Tony, capaç d’entrar a l’inconscient de les seves clientes i de saber millor que elles mateixes què necessiten, em retorna de cop i volta una feminitat oblidada, estroncada abans d’esclatar.
Aquests dies de vacances, com una nena amb sabates noves, acarono i pentino la meva cabellera, provo pentinats, em compro clips i pinces que mai no havia tingut i descobreixo gestos en mi que mai no havia fet, però que sens dubte estavan programats, en estat latent esperant l’hora que els donés permís per incorporar-se al meu assortit particular de signes no verbals.

El Ministeri de Sanitat acaba de publicar la llista de recomanacions per evitar la propagació de la grip nova a l’entorn laboral la propera tardor.
Autoritats i empreses es preocupen per pal•liar els efectes que aquest virus pot tenir en l’economia de les empreses, en la salut dels treballadors i en el sistema sanitari.
I segurament haurem de ser cautelosos davant aquesta epidèmia i prendre totes les mesures preventives que calgui perquè incideixi el mínim possible en una economia ja molt castigada. Totes aquestes mesures proposades van encaminades a això. Però, us heu parat a pensar en els efectes secundaris de les dues últimes recomanacions?

• Mantenir-se a un metre de distància dels companys de feina
• No donar la mà

Què passarà si tothom compleix el precepte d’estar a un metre de distància dels companys de feina?
S’acabaran els cops a l’espatlla entre col•legues, s’hauran de fer les reunions de juntes amb la meitat dels integrants, es recomananrà utilitzar la videoconferència fins i tot per a les reunions a la seu i, s’acabarà qualsevol tocament, els d’intenció clara i els d’intenció dubtosa.
Què passarà si a partir de la tornada de vacances, ja no ens saludem donant la mà? S’acabarà un dels gestos que simbolitzen cordialitat, entesa, compromís, fermesa.
Ara sabem que una encaixada de mans diu molt del nostre interlocutor. Com ho farem per calibrar amb qui tractem?
Es poden produir situacions ben incòmodes, semblants a les produïdes pels desajustos culturals, quan dues persones tenen hàbits diferents o entenen la relació de manera diferent. Ens podrem trobar algun despistat que ens allargui la mà amb tota la bona intenció, en senyal de confiança, com ha estat fins ara, i nosaltres li haguem de denegar. Moment delicat perquè, si ens excusem, haurem d’explicar -no sense un sentiment de covardia- que és per por al contagi. Si, en canvi, fem com aquell que res i guardem la mà a la butxaca o darrera l’esquena, passarem per distants, poc cortesos i poc interessats en el negoci. Potser haurem d’adoptar altres formes de salutació i altres rituals. Poc coneixedora d’altres cultures només em vénen a la memòria, com a més asèptiques, la parsimoniosa inclinació dels orientals i el cinematogràfic “hau” dels indis amb la mà aixecada. Els petons a la boca, dels russos, queden, és clar, fora de tota possibilitat.
I pel que fa a petons, els petons socials vull dir, la llista no en deia res. Potser ja s’entén que si ens hem de mantenir a distància no ens podrem petonejar. Però potser caldria explicitar-ho, donada la tendència que tenen alguns i algunes a acostar la galta al primer/a que troben.
Qui sap si, gràcies a la grip nova, eradicarem una pràctica de l’entorn laboral que el protocol sempre ha vist amb mals ulls i que continua marcant diferències entre sexes. Per fi s’acabarà l’etern dubte de molts homes de si han de saludar amb petons una dona. I la incomoditat de moltes dones, que no tenen més remei que acceptar-los amb un complaent somriure.

Li vaig recomanar a J. que evités de tocar-se la punta de l’anular esquerre amb l’índex i el polze de la dreta, quan parlava dret, en públic. En aquell moment no vaig poder dir-li per què; era una percepció, una intuïció.
Vaig tenir la sensació que, malgrat la seva experiència, la valentia, la voluntat de sortir sense armadura, necessitava mantenir el contacte amb si mateix, amb el seu interior més profund, per no deixar escapar tota l’ànima, per no mostrar-se completament nu als ulls dels altres. Com si aquest gest fos un finíssim cordó umbilical que el mantingués en un espai de seguretat íntima i secreta, davant l’exigència de lliurar-se coratjosament a una audiència àvida de paraules fermes i gestos seductors.
Sí, era un residu de tancament, era una subtil barrera que encara quedava entre el públic i ell, una resistència a lliurar-se del tot. I és per això que, recomanant-li que obrís clarament les mans, el convidava a donar-se sense reserves, confiant en ell i en el missatge.

Fa uns dies, en Bernat Ciurana, de l’emissora Quart FM, em preguntava al seu programa “La taula de’n Bernat” per a què serveixen els elogis i si són una forma de seducció.
I tant que sí. Els seductors saben trobar aquelles paraules que parlen bé de nosaltres i que ens fan contents.

Quin és el secret d’aquestes paraules màgiques?
• Han de ser sinceres
• Han de ser oportunes
• Han de referir-se a alguna virtut o qualitat que valora el destinatari
• Han d’anar acompanyades del to i del gest adequat
• Els elogis poden ser també una mirada, un somriure, un gest de felicitació o d’èxit

Les virtuts de l’elogi són moltes:
• Són una manera de greixar l’engranatge de les relacions. Amb l’elogi creem un bon clima per a la relació, abaixem resistències i neutralitzem actituds oposades o agressives.
• Són una forma de reconeixement, a casa i a la feina. Cal que reconeguem la feina ben feta dels que ens envolten perquè tots necessitem sentir la nostra vàlua i l’estimació dels altres.
• Són una forma d’agraïment, especialment, si va lligat a una tasca que ens afecta. Sovint fem coses a canvi de res; només esperem un agraïment.
• Són una forma d’estrènyer lligams. Perquè entrem en sintonia amb aquesta persona, perquè se sentirà especial per a nosaltres i perquè normalment li vindrà de gust correspondre’ns.

Un consell per acabar: no oblideu els elogis justament per a aquelles persones que teniu més a prop i amb qui conviviu. La relació quotidiana és la que està més plena de friccions, desgast, cansament i rutina, i és la més mancada de màgia i de seducció.

Es parla molt de la brillant oratòria de Barack Obama. Els seus discursos estan ben redactats, però aquests no serien res sense la seva mestria en la posada en escena.
Avui vull parlar dels seus gestos. Obama té un gest ferm però contingut, més rítmic que il•lustrador; en general obert encara que és freqüent que assenyali amb el dit apuntador o confirmi amb el puny gairebé tancat fent un cercle amb l’índex i el polze. Però és justament l’absència d’un tipus de moviment habitual en tots nosaltres el que li dóna més força i més poder de persuasió. El més destacable de la seva gesticulació és el control i la “netedat”: mai hi ha un gest involuntari; no existeix el gest del dubte o del error que s’intenta corregir, no hi ha símptoma de nerviosisme o d’inseguretat.
Podem dir que no hi ha en els seus discursos ni en les entrevistes o debats televisius -en terminologia del psicòleg Paul Ekman- ni un sol gest “adaptador”. Vegin tants vídeos d’Obama com vulguin: Alguna vegada es grata el cap? Es toca el nas? Es tapa la boca? Es col•loca la corbata? Dóna voltes a la seva aliança o es toca el rellotge? L’han vist tocant-se el coll?
Qualsevol d’aquests gestos i d’altres similars solen ser símptomes d’inseguretat, indecisió o simplement d’incomoditat. Són moviments pràcticament inconscients difícils de controlar. Són traïdors perquè ens delaten ja que donen una informació molt valuosa al públic sobre el nostre veritable sentir intern.
Els convido a observar un vídeo d’una entrevista a la candidata de les passades eleccions a la presidència francesa Ségolène Royal.

En l’entrevista podem apreciar la seva reacció gestual al adonar-se de la seva patinada contestant la pregunta sobre submarins nuclears. Encara que és interessant observar durant tota l’entrevista el control de la candidata francesa, poden dirigir-se directament al 1:58 minuts. En aquest moment, la credibilitat de Royal queda en dubte.
Vull transmetre ara als lectors d’aquest bloc un consell que sempre diverteix als meus alumnes: Si volen ser convincents, si us plau, no es toquin.

Noves formes de comunicació requereixen noves pautes de comportament. I el món modern ens posa en situacions noves que de seguida es converteixen en habituals i, per força, acceptades, agradin o no. El telèfon mòbil i l’ús d’internet són dos casos clars de com la tecnologia altera les formes de comunicació i, per tant, de com afecta les relacions i les normes de cortesia corresponent.

Es pot dir que avui, un no és d’aquest món si no navega per internet, no utilitza el correu electrònic o no té una bona xarxa social on line. I, com en totes les relacions, cal compartir uns codis, no només per a la comprensió mútua sinó també per obtenir la màxima fluidesa en l’intercanvi i, a més, establir relacions de confiança.

Per això era imprescindible el llibre de la Magali Benítez Cibermaneras (*). Perquè anar sovint a sopar a casa als amics o a uns quants casaments no vol dir necessàriament que ens hi comportem de manera correcta. I avui tots fem servir la xarxa però cada dia ens sorprenem del desconeixement de les normes de cortesia bàsica, fins i tot, entre els més veterans.

Tots, en algun moment, hem tingut una relliscada i hem quedat malament davant els nostre interlocutor (o molts!), tots hem utilitzat inapropiadament alguna dada o hem sigut poc eficients en la gestió de la informació que hi circula. També és cert que tots hem estat aprenents i especialment els que ja tenim una certa edat, n’hem après sense professor.

Fa set anys, vaig enviar un correu a unes quantes persones l’adreça de les quals vaig escriure en el camp “cc:” . Una d’elles era la Magali, que va tenir l’amabilitat de fer-me notar que aquella pràctica podia molestar els destinataris i em recomanava utilitzar el camp “cco:”. Ara la Magali posa al nostre abast la seva experiència en aquest camp (que és moltíssima!) amb un manual de referència que ens guia en aquestes relacions virtuals.

És important tenir-les en compte perquè, com en les relacions presencials, ens hi juguem la credibilitat, la imatge professional i la reputació. A més l’ètica i la bona educació han de ser més presents encara en un espai on sovint actuem en l’anonimat.

Internautes: estic convençuda que per experts que sigueu, hi trobareu consells útils i idees que no us havien ni passat pel cap. A més, de lectura fàcil i amena, amb exemples aclaridors; apte per als més novells.

(*)BENITEZ, Magali; Cibermaneras; Ed. Planeta