Què en faig de les mans, quan parlo en públic?

Una de les dificultats que  tots hem tingut alguna vegada en parlar en públic és saber on posar les mans, què fer-ne, com moure-les. Als cursos d’oratòria és gairebé la primera pregunta que sorgeix: com he de moure les mans?

La gesticulació és una part fonamental de la nostra comunicació. Fins i tot si parlem sols, gesticulem; i és que els moviments del cos acompanyen inevitablement les nostres paraules.

Quan estem en silenci, les mans resten en silenci: reposen sobre les nostres cuixes, als costats del cos, a les butxaques o creuades sobre el pit. Però en el moment que comencem a parlar, inicien una dansa particular diferent en cadascú de nosaltres. El llenguatge del gest posa imatges a les nostres paraules, marca el ritme i traspua tota mena d’emocions. Quan callem, les mans tornen a l’estat de repòs. Proveu de parlar sense moure les mans i viceversa! És molt difícil perquè no és natural.

Què podem fer, doncs, quan som davant el públic i comencem el nostre parlament i sentim que els braços ens pesen, ens sobren com si no fossin part de nosaltres?

Feu el següent exercici: col·loqueu totes dues mans a l’alçada del melic. Ajunteu les mans, sense estrènyer-les massa o recargolar-les. Segur que heu vist aquest gest en nombrosos polítics i professors. Estigueu en silenci en aquesta posició. I, quan sigui l’hora, comenceu a parlar. Notareu que en els primers segons les mans es mantenen juntes. Però de seguida, i gairebé sense adonar-vos-en, començaran a expressar-se, acompanyant el que dieu. Com més avanceu en el discurs i com més us oblideu del vostre cos, més naturalitat tindreu en el gest.

La clau és iniciar el discurs amb les mans situades des de bon començament a l’espai habitual de la gesticulació, és a dir, entre el coll i la cintura. No és recomanable agafar cap objecte per tenir les mans ocupades. Justament per això, perquè després us farà nosa per a expressar-vos amb comoditat i tota la llibertat que requereix el llenguatge del cos.