Oratòria a l’escola: el mestre és clau

La pedagoga italiana María Montessori deia que “mai no s’ha de deixar que el nen s’arrisqui a fracassar fins que tingui una oportunitat raonable de triomfar”.

T’imagines un professor de matemàtiques, de socials o d’anglès que examini els seus alumnes d’alguna cosa que no els ha ensenyat? 

Últimament molts pares em diuen que els seus fills ja practiquen l’art de l’oratòria a l’escola. No obstant això, en entrar en els detalls, sovint resulta que se’ls exigeix que parlin en públic però no se’ls ensenya a parlar en públic.

Es parla tant de la importància de l’oratòria i de les habilitats imprescindibles en el món professional que moltes escoles han començat a practicar el debat, la defensa oral de treballs o la lectura en veu alta. A molts nens i adolescents aquesta exposició pública els genera molta inseguretat perquè no saben com preparar-la i perquè han de superar la vergonya que els fa estar davant els seus companys. Si no surt bé, l’experiència pot convertir-se en un dolorós fracàs que no ajudarà a l’estudiant a enfrontar-se a noves oportunitats. 

El mateix passa en l’empresa i en tots els altres àmbits de la nostra vida: se suposa que hauríem de poder fer un breu discurs en família, presentar un projecte o pronunciar un brindis tan tranquil·lament. Com si aquestes habilitats fossin innates! No ho són. Necessiten entenament. Cal conèixer les tècniques. I existeixen mètodes didàctics molt eficaços per a l’aprenentatge i desenvolupament d’aquestes habilitats. 

El bon mestre prepara als seus alumnes per a l’èxit i no per al fracàs. Només l’examina quan li ha donat totes les eines perquè pugui reeixir davant el repte. Abans de sotmetre un alumne a una prova d’expressió oral davant una audiència, hauria d’explicar-li com preparar el contingut, com assajar, quines tècniques aplicar per captivar el públic i aconseguir el seu objectiu de comunicació.

Segurament els alumnes que ara s’exerciten a les aules tindran més habilitats que totes les generacions anteriors, orfes d’oratòria. No obstant això, el problema de fons persisteix. Es practica, però no s’ensenya; entre altres motius perquè els mestres són les primeres víctimes de les de les mancances del sistema educatiu.

I és que en oratòria, qui prepara el mestre perquè pugui tenir èxit en l’exigent tasca d’ensenyar? Els mestres també han sigut alumnes, i també tenen dret a rebre el tracte que defensa Montessori: no posar-los a prova fins que tingui una oportunitat raonable de triomfar.