Llenguatge no verbal d’aparador

Noves tendències en roba, llenguatge no verbal de sempre.

Passegem pels carrers comercials, encara gaudint de la roba d’estiu i els comerços ens ofereixen ja la moda de la temporada tardor-hivern.

Hi ha canvis en els colors, innovació en els teixits, creativitat en el disseny de les peces però els maniquís són el mirall d’un llenguatge corporal estereotipat que s’adopta ja a la infantesa, i dels patrons de la qual sembla difícil que puguem escapar.

En aquestes fotos, preses ahir d’un aparador de la firma Benetton, el tipus de peces i els seus colors i estampats marquen la diferència entre el femení i el masculí. I és també la posició del maniquí la que ens dóna informació de gènere.

En realitat, en cap lloc diu que els maniquís siguin nens o nenes, i el seu rostre pueril és el mateix en totes les figures. Però la diferència és clara entre els dos grups. Els colors, els estampats (flors, cors i rodones per a les noies) i el tipus de peça (faldilles, fulard per a elles i peces esportives per a ells) situen a l’espectador en els respectius universos de la delicadesa i la força. El que acaba refinant l’escena és l’actitud que transmeten els personatges, sense apartar-se gens ni mica dels estàndards de comportament d’un i un altre sexe.

El llenguatge no verbal és el que dóna coherència l’estampa i ofereix al transeünt un clixé que li resulta tan familiar que no es dóna ni compte. Sembla que els dissenyadors d’aparadors coneixen el llenguatge corporal i ho utilitzen per dotar a aquests ninots inanimats d’actituds, fins i tot d’emocions que arriben al despistat que passeja de manera inconscient. Com ho fan?

Posició corporal

Els nois semblen valents, gairebé desafiants. Els peus molt separats, ben recolzats al terra, els donen força. La posició vertical i simètrica és sinònim d’estabilitat, valor i confiança en un mateix. En canvi, les noies gairebé ens convencen que estan parlant amb nosaltres, en una actitud oberta i seductora. El cos es recolza en una cama, en una posició asimètrica que dóna importància al maluc, amb la cama esquerra semioberta i que s’apropa a l’interlocutor en una actitud receptiva que la fa molt seductora.

 

Posició dels braços

Mentre les noies deixen caure lànguidament els braços a costat dels malucs, en una actitud passiva i discreta , els nois mantenen les mans darrere de l’esquena en una posició arrogant, molt freqüent en els homes que volen marcar estatus i mantenir distància amb els altres. És una forma de dir “no em toquis” i no permetre excessos de confiança. Recordem que militars, mestres, examinadors es passegen davant els seus subordinats en aquesta posició.

En cadascuna de les escenes tenim un personatge assegut, amb les cames creuades pels turmells i genolls separats. L’abillament pot ser aquí l’únic distintiu. Es concedeix, doncs, que les dones també podem asseure’ns com els nois, això sí, quan vestim pantalons.

Cura doncs, amb la roba que ens posem perquè no és solament una qüestió estètica sinó que influeix en com ens movem, com ens sentim, com ens comportem i quina autoimatge construïm.