El poder i la forma d’asseure’ns

L’acte tan quotidià d’asseure’ns és molt més que adoptar una posició còmoda per treballar o per menjar. La posició que adoptem parla de nosaltres i de la nostra relació amb els altres. Perquè al cap i a la fi, estem ocupant un espai, privat o públic, en el qual sol haver-hi altres persones. Igual que quan estic dret o caminant, el meu cos està donant informació de quin és el meu estat d’ànim, com em relaciono amb l’entorn i com és la meva personalitat. I a més, no puc evitar donar mostres de l’educació que he rebut. Quan estem asseguts, estem dient tot això i molt més.

En cada context hi ha unes pautes que ens indiquen com hem d’asseure’ns. Encara que no sempre estan clares aquestes normes. Depèn de la cultura, de l’època, de la moda, del grau de formalitat i, molt important, del sexe.

L’educació tradicional ha insistit incansablement en què les dones elegants, formals i “bones” estan dretes, amb els peus junts i seuen amb els genolls junts.
Una pot pensar que la raó és tan senzilla com evitar posicions d’exhibició de l’entrecuix i no mostrar-se “obertes”, és a dir massa accessibles. Però aquest no és l’únic motiu. En tancar peus i cames reduïm el volum del nostre cos, guanyem en discreció i perdem comoditat i estabilitat. I està clara la influència que la incomoditat física pot acabar exercint en el nostre confort emocional.

Encara que algunes dones estan molt ben entrenades, haver d’estar sempre pendents de què passa amb la nostra faldilla, adoptar ridícules posicions perquè no se’ns vegi la cuixa o les calces, no facilita la concentració intel·lectual ni  l’exercici del poder ni res productiu.

I, especialment, la nostra reducció de volum fa més visibles als homes que no tenen la mateixa limitació i que mostren el seu poder a força de posar els peus damunt de la taula, creuar les cames en forma de triangle o simplement eixancarrar-se tranquil·lament en qualsevol cadira, sofà o seient d’un transport públic. L’espai que ocupem està directament relacionat amb el poder que tenim en el nostre grup, organització, ciutat, ja es tracti de força física, poder econòmic o jerarquia política.

A risc de ser considerades grolleres, ordinàries o vulgars, les dones podríem asseure’ns en públic igual que ho fem quan estem soles a casa, igual que ells. Guanyaríem visibilitat i poder. Però les dones que avui aconsegueixen el cim de les empreses, la política o l’èxit mediàtic solen reproduir sense qüestionar-lo, el comportament no verbal de les “senyoretes” ben educades, que en definitiva, és sinònim de discretes, dòcils i decoratives.

Avui veurem la relació que hi ha entre la forma d’asseure’ns i la jerarquia. Amb el nostre llenguatge no verbal, una vegada més, estem donant informació sobre qui som, com ens sentim i quins rols adoptem.

Pots veure el vídeo de la secció de comunicació no verbal del programa de TVE “A punto con la 2” on parlem d’aquest tema.

Sentarse

Accediu al video per analitzar el llenguatge no verbal al seure. Si desitges formar-te sobre llenguatge no verbal o lideratge femení consulta els meus cursos.

Si desitges rebre un training personalitzat sol·licita informació : contacte