Diferències en la comunicació personal a la ciutat i al camp

Cada vegada hi ha menys diferències entre l’estil de vida del camp i el de la ciutat. La influència dels mitjans de comunicació, les possibilitats de viatjar i l’escolarització han uniformitzat bastant els models de comportament en la població. Però encara s’aprecien diferències en la forma de parlar i de moure’s entre els habitants d’una ciutat i els d’una zona rural amb baixa densitat de població.

Espai i temps marquen les diferències

Els habitants de les zones rurals o poblacions petites, gaudeixen de molt més espai, tant a casa com fora d’ella, en els espais comuns. No han d’anar com sardines enllaunades en un transport públic, no circulen en ramat per alguns carrers comercials, no fan cues, no han de competir per cridar l’atenció d’un cambrer…

I pel que fa al temps, el ritme de vida del camp és més pausat, normalment no han d’invertir tant de temps en trasllats de casa a la feina. Poden, molts d’ells, menjar a casa, per exemple.

Quins gestos són característics de cada estil de vida?

La densitat de població de la ciutat i un ritme de vida accelerat provoca estrès en els seus habitants i això fa que hagin de protegir-se.
Com ho fan? Creen uns sistemes defensius que impliquen aïllament i estalvi d’energia. Això es tradueix en un comportament asocial amb la major part de la població. La persona de ciudad:

  • Està acostumada a mantenir un rostre neutre, a tenir persones molt a prop i malgrat això no comunicar-s’hi. És molt més fàcil veure-la llegint o amb uns auriculars posats o utilitzant un aparell electrònic en presència d’altres persones.
  • Utilitza un to de veu més baix, per guanyar privacitat entre desconeguts, i gestos més reduïts, perquè no es disposa de tant d’espai però també per discreció. La invisibilitat ajuda a la sensació d’anonimat i això ens fa més eficients a la ciutat.

En canvi al camp, en ciutats petites, gairebé tothom es coneix i la relació és constant. Els seus habitants necessiten més espai personal, mirar les persones del seu camp de visió per identificar i saludar, fins i tot encara que siguin desconeguts.

Quan una persona de ciutat se’n va al camp…
Com hauria de comportar-se per relacionar-se millor en aquest entorn?

Acceptar que no passarà desapercebut, que és inútil intentar ser invisible. És millor comportar-se com les persones amb les que es trobarà: utilitzar una comunicació càlida i oberta, mirant als ulls, sense acostar-se molt. La salutació no ha de ser una encaixada de mans. Potser en el moment de la presentació però no és habitual com a salutació quotidiana. És suficient una salutació verbal o amb el cap, o un copet. Tampoc es besa.

I a l’inrevés, quan una persona de poble va a la gran ciutat…
Què hauria de tenir en compte?

Que pensi que no és que estiguin tots amargats o siguin molt antipàtics sinó que és la seva forma de protegir-se d’un excés de relacions innecessàries per a ells. Que estigui preparada per passar desapercebuda.

 

La meva recomanació
Les formes de comunicació al camp són més càlides, properes i agradables que a la ciutat, i encara que no podem relacionar-nos d’una manera qualitativa amb tots els habitants d’aquesta, sí que podem utilitzar la comunicació no verbal, el somriure i la mirada, per fer que les nostres relacions siguin més agradables i així humanitzar la ciutat.

Accedeix al vídeo de la secció de Comunicació no verbal de Para Todos La 2.