Comunicació per trencar el sostre de vidre

Ningú pot negar l’existència d’un sostre de vidre. Els números ho diuen tot. La prestigiosa consultoria McKinsey&Company, en el seu informe de 2015 sobre la situació laboral de la dona als EUA ens mostra entre altres dades que les dones tenen menys presència que els homes en tots els estadis de la carrera professional. En la fase inicial les dones treballadores són un 45%, proporció que va descendint a mida que avancem en edat i càrrecs de responsabilitat. La progressió és de  37 %, 32%, 27 % 23% fins arribar al 17 % dels més alts càrrecs de les organitzacions (els C-suites). Aconseguida gairebé la igualtat pel que fa a incorporació al mercat laboral, ara el repte consisteix a ocupar alts càrrecs, formar part de consells d’administració i assolir els primers llocs de la política, en definitiva, accedir per igual a les posicions amb més poder de decisió i millor remunerats. Aconseguir la igualtat de gènere.

 

Què podem fer les dones?

Si busquem en el comportament de les dones algunes de les raons per les quals no poden arribar al cim de les organitzacions, podríem arribar a responsabilitzar-les de la situació en què es troben. Això seria, evidentment, injust i equivaldria a culpar la víctima de ser la causant d’allò que pateix. Però adonar-nos que hi ha coses que podem canviar en la nostra manera d’actuar sí que ens pot ajudar en la superació de molts entrebancs en l’àmbit professional.

 

Es tracta de veure què és el que fem les dones que no ens deixa arribar, encara que vulguem, a les nostres fites, malgrat tenir tota l’energia, el coneixement adequat i el ferm desig d’arribar-hi. Ens hem d’autoanalitzar i detectar actituds i formes de comunicar-nos que fan una barrera invisible, inconscient i involuntària. Com fer que totes siguem més conscients d’allò que fem, de com comunicar-nos, de com actuem? L’educació i la divulgació tenen molta feina a fer.

 

Sheryl Sandberg, en el seu famós Lean in, descriu experiències pròpies i alienes que il·lustren una forma “femenina” d’actuar i en la que crec que moltes de nosaltres ens podem sentir identificades

  • Manca de confiança en nosaltres.
  • Creença que no mereixem el lloc que ocupem o que voldríem ocupar, o pitjor encara, que ens estan oferint.
  • Por a la visibilitat inherent a llocs de responsabilitat.
  • Manca d’assertivitat per defensar opinions i interessos.
  • Dificultat per negociar el nostre propi sou.

Tot això es concreta en un comportament, en un estil de comunicació, en l’ús d’un llenguatge verbal i una comunicació no verbal que reflecteixen una imatge que se’ns torna en contra.

Per què avancem tan a poc a poc?

Ja són vàries generacions d’escola mixta, d’igualtat d’oportunitats (teòriques) per triar carreres universitàries, d’insistència en l’educació no masclista, de l’ús d’un llenguatge no discriminatori. I, malgrat tot, en la família, en societat i a la pròpia escola es segueixen transmetent models estereotipats que situen la dona en un discret segon pla. Ja no parlem de discriminació clara i patent, no parlem d’accions contra la llibertat de triar de les dones o contra la seva participació en determinats esports o estudis tradicionalment masculins. No, estem parlant de quelcom més subtil, ens referim a no proporcionar a nens i nenes els mateixos patrons de conducta i les eines necessàries per què tinguin una capacitat d’analitzar la seva pròpia comunicació i dominar els llenguatges que permetrien tenir el control de les situacions.

Així com ens hem afanyat a forçar la llengua o unes expressions “no masclistes”, sovint ignorant la gramàtica i provocant autèntiques dificultats de comunicació, no hem estat tan observadors i exigents en allò que es refereix al no verbal.

L’educació que hem rebut i es continua transmetent, és diferent per a nois i noies, i segueix sense ajudar a creure en la dona independent. Mentre que els nois han estat preparats per defensar-se i per ser competitius, per tenir autoritat, per ser valents, per viure amb coratge, nosaltres hem estat educades per a la dolçor, per estar al servei de, per coquetejar, per aconseguir un home que ens protegeixi, encara que a més haurem de cuidar la família. I no oblidem que també se’ns educa per a seduir. La transcendència de potenciar aquests rols és que se’ns mentalitza per ocupar llocs de segona en el pla professional. Per donar suport en lloc de dirigir, per gestionar i organitzar en lloc de pensar en l’alt rendiment. Per treballar dur des de la discreció. Fins i tot hem estat educades, més o menys conscientment, per a la docilitat, per a la submissió.

Moltes dones que ens trobem avui, molt competents, amb estudis universitaris, fins i tot amb càrrecs d’una certa responsabilitat, acaben tenint un sostre de vidre individual, personal, un escull en les seves carreres, i és la por a la visibilitat. Aquest pànic a ser protagonista se’ns ha inculcat des de petites i hem après que gairebé sempre ens porta problemes. Se’ns diu a més que hem de ser discretes, elegants i formals, i això passa per ser en un raconet, calladetes, sense molestar. Els que criden, els que fan soroll, els que lluiten i es barallen són ells, i nosaltres som allà jugant a nines, veient des de lluny el món competitiu i dur dels nois.

El nostre llenguatge no verbal

L’autoritat de Margaret Thatcher: cap centrat, mirada cap endavant, esquena recta, lleu somriure. La dolçor de la verge: cap inclinat, barbeta al pit, mirada cap avall. Algunes característiques de la comunicació no verbal femenina poden ser motiu de dificultat, d’estancament en les nostres carreres professionals perquè són les responsables d’una imatge que no correspon als estàndards tradicionals de l’alta direcció.

 

Pel que fa a la nostra manera d’expressar-nos es fomenta que somriguem, que no cridem, que utilitzem un llenguatge correcte i net, que no mirem descaradament, que tinguem uns gestos suaus i sobretot, que mantinguem les cames tancades, estiguem dretes o assegudes.

Tot això són moviments femenins en contraposició als masculins, que són més rudes, ferms, enèrgics, i que no mostren cap indici de submissió, sinó tot el contrari, són moviments directes. El contacte visual és un exemple: l’home pot mirar directament allò que vol, i en canvi, la dona utilitza la mirada de forma intermitent, fa una caiguda de parpelles, mira de reüll, o no mira, baixa la mirada quan se li diu alguna cosa, mostra la seva incomoditat i timidesa.

Les dones somriem més temps que els homes, la qual cosa ens fa més accessibles. Sovint ho fem per timidesa, per disculpar-nos o per incomoditat, la qual cosa ens converteix en més vulnerables. Els gestos de tancament i protecció són més freqüents i la gesticulació més tova, suau i ondulada, i això resta energia a la nostra expressió. I una cosa més: hem de resultar agradables, atractives i seductores i per això mantenim un seguit d’hàbits que, encara que ens poden ajudar a assolir el poder en determinades ocasions, són més un entrebanc a la nostra mobilitat i a la nostra eficàcia. Per exemple: cuidar una melena, faldilla estreta, maquillar-te cada dia o dur sabates de taló que ens estilitzen i també ens desestabilitzen.

En utilitzar el nostre llenguatge no verbal no només estem enviant senyals als altres, sinó que està en joc també la nostra autoimatge. Amy Cudy, en el seu popular TED, ja ens avisava de la importància de col·locar-nos en una posició de poder. Perquè aquesta postura activa la nostra actitud. Cames separades i mans als malucs o aixecades en forma de V. No ens han entrenat per a posar-nos així. Ens han ensinistrat per què tanquem bé els peus, col·loquem les mans darrera, seiem amb les cames ben juntes, que és una posició d’escassa estabilitat i pròpia d’una actitud submisa.

A continuació us deixo un vídeo on podreu veure les diferents posiciones entre homes i dones:  

https://www.youtube.com/watch?v=c_DyMJJ0N4E

Total, que se’ns educa a ser bones nenes, amables, servicials, dòcils, elegants, discretes, diplomàtiques, observadores, però poc reivindicatives: una imatge que no ens afavoreix quan es busca algú per fer-se càrrec de grans projectes. És un model encara vigent que hauríem d’anar superant.  

D’altra banda, penso que també s’ha acabat l’estil “masculí” de lideratge i comunicació en general:  el comportament de mascle prepotent, que exhibeix la seva força i poder, que no lidera, sinó que sotmet. Crec que, especialment en el terreny professional, hi ha un punt d’intersecció on ens podem trobar, on no se’ns ha de valorar en funció del sexe sinó de les nostres actituds i aptituds.

En aquest sentit, un estil de comunicació més neutre i compartit on tots ens sentim còmodes ens pot donar resultats molt millors, perquè estarem més en sintonia i més a prop de la igualtat de condicions.  

És important decidir quina imatge volem transmetre en cada moment de la nostra vida. No es tracta d’imposar maneres d’actuar i de comunicar-se. Cada dona triarà la seva manera de viure, decidirà quins són els seus reptes i es sentirà còmoda amb un estil de comunicació. El que és important és que realment puguem triar-ho lliurement, que puguem decidir la nostra comunicació i dissenyar la nostra imatge en qualsevol circumstància per desenvolupar els rols més diversos: parella, mare, amiga, professional o directiva.

No podem oblidar que amb la nostra manera de comunicar-nos atraiem a unes determinades persones o allunyem a d’altres. D’aquesta manera, molts cops involuntàriament, estem triant la nostra parella, l’organització on treballarem i les nostres amistats.

 

Aquest article va ser publicat inicialment al blog: http://docemiradas.net/el-lenguaje-no-verbal-que-mas-nos-favorece/

 

També et pot interessar…

Article: La importància d’educar en comunicació no verbal.

Curs: Habilitats de comunicació per a dones professionals.