Com ensenyar llenguatge no verbal a l’escola

Quin paper té l’escola en l’educació de la nostra comunicació no verbal?

Tot i que la comunicació no verbal s’ha omès com a objecte d’estudi en els programes educatius, no podem negar la influència que l’escola ha tingut en la nostra cultura no verbal.

La institució escolar ens ajuda a socialitzar-nos i a desenvolupar les nostres habilitats comunicatives, a través, entre altres coses, de l’exemple del professorat i de les pautes de conducta que regeixen les relacions en el si de l’escola. Des que hi entrem als 3 anys fins que en sortim als 16 o 18 anys, estem rebent instruccions de com hem de moure’ns, asseure’ns, saludar, expressar o reprimir emocions, per exemple.

 

És molt probable que amb el creixent interès d’experts de tots els camps per aquest tema i gràcies a les nombroses investigacions que s’estan realitzant, finalment ocupi un lloc destacat en els plans d’estudi de les etapes obligatòries i de la majoria d’estudis universitaris. Mentre això no succeeixi, la implicació de mestres i professors especialistes és clau en desenvolupament d’habilitats. 

Com que és una forma de comunicació tan complexa i present en la nostra comunicació les 24 hores del dia, es pot abordar des de molts àmbits diferents. És una eina transversal que pot potenciar cada mestre i cada professor a la seva classe.Però posem-ne exemples concrets.
  • Es pot treballar per descomptat a Educació Física, especialment tot el que fa referència  a la posició corporal, la coordinació de moviments, formes de caminar, etc.
  • L’ensenyament de les llengües estrangeres sol basar-se en l’estudi de la llengua oral i escrita però oblidem que en relació a cada llengua hi ha una cultura que té els seus propis codis no verbals. Potser podem anar a treballar als Estats Units parlant anglès correctament però desconeixent informació rellevant sobre el comportament no verbal dels nord-americans, cosa que ens dificultarà la integració o ens pot causar alguns conflictes de relació. 
  • En l’etapa infantil i primària el joc, els exercicis d’expressió corporal a base de ball o dramatitzacions, la mímica, explicar contes, etc. són excel·lents formes d’educar en la consciència de la comunicació no verbal, específicament el llenguatge corporal.

Es diu que tot professor és professor de llengua.

I hi estic absolutament d’acord. Tots els professors tenen la responsabilitat de transmetre un model de llengua que sigui correcte, adequat, ric i precís. Igualment, tot professor es pot implicar també en l’educació del llenguatge corporal i de totes les manifestacions de la comunicació no verbal. El professor de matemàtiques o socials pot ser no només un bon model sinó també un bon instructor en l’entrenament d’aquestes habilitats en demanar als seus alumnes que arribin a l’hora, parlin assertivament, s’asseguin correctament, estiguin en silenci, mantinguin el contacte visual al preguntar…

Seria precisament la classe de llengua la més adequada per ensenyar comunicació no verbal i transmetre els conceptes d’aquest àmbit ?

Potser sí. Perquè estem parlant de dos llenguatges, tots dos, eines fonamentals per a la comunicació humana. A més estan estretament relacionats. En les relacions personals, s’utilitzen simultàniament gran part del temps, un codi complementa l’altre. Precisament una de les mancances que ha tingut el nostre sistema educatiu és que ha ensenyat només llenguatge verbal i gairebé exclusivament des d’un punt de vista teòric, d’anàlisi gramatical, i n’ha fomentat l’ús escrit però no oral. En deixar de banda l’expressió oral, s’ha marginat també la comunicació no verbal intrínseca a l’oralitat.

Qualsevol exercici d’intercomunicació serà apte per veure la correspondència paraula / veu / expressió corporal . Una altra activitat fonamental és ensenyar a parlar en públic ja que significa ensenyar a expressar-se amb la veu i amb el cos a més de amb les paraules. Així mateix, el debat és un exercici completíssim per aprendre a utilitzar el temps, l’espai, els gestos, els silencis, el to de veu…

Per als nens té grans beneficis treballar aquestes habilitats a l’escola.

Perquè prenen consciència de la importància del llenguatge no verbal en les seves relacions personals. S’adonen que els altres els perceben i els valoren en gran mesura gràcies a la constant informació no verbal que estan emetent. De vegades no saben per què les coses els van malament i per què, en canvi, altres sempre triomfen. Desconeixen que la majoria de les vegades són ells mateixos els artífexs dels seus èxits o els seus fracassos.

Si coneixen d’una forma racional aquests codis i els tenen ben entrenats per usar-los seran més capaços de controlar la seva comunicació i per tant la seva imatge.

Amb l’entrenament adequat incorporen uns hàbits que seran per a tota la vida i podran comportar-se de manera natural en la major part de les situacions que els esperen.

Si conreen en llenguatge no verbal positiu els ajuda a aconseguir objectius en tots els àmbits. A l’acadèmic (hi ha més concentració, millor actitud, més ordre…) i en el social (estan més oberts als altres, són més empàtics, més persuasius…).

Mantenir un llenguatge corporal positiu i optimista augmenta el benestar físic i emocional. Per tant els ajuda a ser més feliços sentir-se millor amb ells mateixos. En el cas dels adolescents, especialment, pot ser una bona prevenció de conductes de risc.

Els mestres i professors poden contribuir al desenvolupament de les habilitats no verbals aprofitant el dia a dia a l’escola.

Més que tècniques concretes, es tracta de tenir una actitud general que afavoreixi aquest aprenentatge. Proposo tres vies principals:

  • Sent ells mateixos un model en l’ús permanent d’aquestes habilitats, a l’aula i fora de l’aula.
  • Mostrant als seus alumnes els beneficis de ser hàbils en la comunicació no verbal. 
  • I, en molts casos, exigint -perquè no hi ha més remei que imposar-ho- un determinat comportament als alumnes, que ha de ser l’adequat per a unes correctes relacions socials i una bona actitud cap a l’estudi.

    Accede al vídeo de Para Todos la 2 sobre el lenguaje gestual en la escuela