El Cándido, el nen de la foto, té set anys i és l’alumne més jove que he tingut en un curs d’oratòria. És el petit d’una família catalanocolombiana que, liderada per la Mercedes, va venir en pes a fer un curs d’oratòria; set persones en total, d’edats que anaven dels set a la cinquantena.

La família està molt vinculada a la professió mèdica. En el grup hi havia tres germanes infermeres i un dels seus nebots, un metge de 28 anys. I, a més, dos adolescents, el Lucas i el Sergio, i el més petit, el Candi.

Quan els vaig veure asseguts mirant-me a punt per començar, il•lusionats, fins i tot excitats, vaig pensar que, en aquest camp, era un dels reptes més difícils que se m’havien plantejat mai. El que més em preocupava era com fer que els petits m’entenguessin i s’ho passessin bé mentre els grans adquirien el màxim de tècniques per comunicar-se amb els seus públics en el terreny professional.

Com interessar per igual un metge de 28 anys, un adolescent de 12 i a un nen de 7? Com mantenir-los a tots atents durant 8 hores, un dissabte de sol radiant a l’exterior? Com donar-los recursos útils per a cadascuna de les situacions en què s’han d’expressar públicament? Què tenen en comú l’exposició d’un cas clínic, la presentació d’una ponència en un congrés, la presentació d’un treball de síntesi a l’escola, la lectura en veu alta d’una redacció? Tots aquests i molts més interrogants em van assaltar mentre em presentava a aquesta audiència tan extraordinària.

M’ho van posar fàcil. Tots. En especial els petits, que no van perdre el fil en cap moment i van aportar les respostes més senzilles i més lúcides a les preguntes que els grans ens plantegem sense encertar prou en la resposta. Recordaré sempre la resposta del Sergio, de 13 anys, quan jo els vaig dir que sempre ens hem de preguntar quin és el nostre objectiu i què volem que faci el públic al final de la nostra intervenció. El Sergio va contestar directe i rotund: “Volem que se’n vagi content a casa”. Sí senyor, volem això! Perquè és la condició imprescindible per convèncer, entusiasmar, seduir, deixar petja.

Seguien el fil, participaven en la conversa, hi deien la seva, aportaven experiències i hi tocaven molt. Amb la seva transparència van aportar lucidesa. Els nens parlen clar i sense embuts, perquè no hi ha diplomàcia, ni prejudicis, ni falsa modèstia, ni vergonya… Els adults vam aprendre de la seva actitud generosa i transparent; els hem d’imitar si volem inspirar confiança en els altres.

I ells … s’emporten sobretot l’experiència de compartir amb la família un aprenentatge de vital importància per al seu futur. Aquestes mares consideren que les habilitats per parlar en públic són imprescindibles per a l’exercici de la seva professió i per al seu desenvolupament personal. Ho veuen tan clar, que no volen que els seus fills hagin d’esperar tants anys com elles per superar les pors i per dominar les tècniques més elementals de la persuasió.

El dissabte de què us parlo, era el meu aniversari. I aquesta experiència va ser un gran regal. Vaig aprendre molt de tots. Sobretot, perquè va ser un exemple de com els grans, podem ser un bon model per als joves. I els nens, si els escoltem, una font inesgotable d’inspiració per als adults.

Ah, i em van cantar “aniversari feliç”.