El poder del somriure
dilluns, març 22, 2010
La Maria és la directora d’un centre geriàtric a Menorca. Li apassiona la seva feina i du en la veu i la mirada la seva vocació per alleujar el patiment dels altres.
Una de les residents al centre, amb Alzheimer molt avançat, un dia que la Maria s’hi va acostar somrient, li va dir: “No recordo qui ets, però sé que m’estimes.”
Em va impressionar aquesta història perquè ens mostra el poder del somriure, l’efecte balsàmic i tranquil•litzador d’un gest que massa sovint ens costa de fer.
A la Maria li va brollar del cor, plena d’amor com està, i va arribar directament al cor de l’anciana, sense passar pels viaranys d’una raó i una memòria ja deteriorades.
Al capdavall, quan ens comuniquem de veritat, intensament i amb tot el desig de donar, no ens calen les paraules. La mirada del somriure parla per nosaltres.
Comparteix:
dilluns, març 22, 2010 a les 15:35:06
Una bonica i petita gran història. Gràcies!
dilluns, març 22, 2010 a les 18:43:20
Aquestes seves últimes paraules, que copio: “Al capdavall, quan ens comuniquem de veritat, intensament i amb tot el desig de donar, no ens calen les paraules. La mirada del somriure parla per nosaltres”… aquestes paraules l’acosten, i molt, a l’activitat dels poetes, a l’intent d’expressar, d’assolir, l’inefable. Clar que, a mi, només em queden les paraules, les paraules que penso i que escric, per a poder-li dir a vosté el que li dic. Per a poder-me comunicar amb vosté de veritat, m’han calgut les velles i gastades (i sagrades!) paraules de sempre. Però també m’agradarà compartir amb els participants del seu bloc un somriure! (bé, allò que vostès vulguin entendre de la paraula “somriure” que acabo d’emprar). I ara, el silenci
dilluns, març 22, 2010 a les 19:17:20
M’agrada aquesta reflexió! Ahir, precisament, vaig anar a visitar la meva àvia a la residència i vaig viure una experiència similar a la que relates: una dona molt gran i amb un estat també molt avançat d’Alzheimer en una cadira de rodes, que tenien desplaçada del grup, cridava expressant paraules i frases inconnexes. Ningú no li feia cas, perquè és el pa de cada dia. “Pobra dona, no sap el què es diu ni què li passa”, deien els altres. Jo m’hi vaig acostar per intentar-li donar uns segons de refugi. D’alguna manera, m’hi vaig comunicar. Li vaig demanar si es trobava bé i em va respondre que sí. Una altra cosa que vaig entendre va ser: “Tu m’escoltes”. I m’ho va dir tot somrient. Aquella dona va deixar de cridar per uns moments i crec que es va sentir recomfortada.
divendres, maig 14, 2010 a les 23:27:42
Estic dins del sector professional que viu la Demència de molt a prop. Quan una persona et mira i intenta comunicar-se amb tu, alguna cosa fa que quedis parada i facis servir totes les teves facultats per a establir comunicació. Les paraules poden quedar sense resposta, però la força dels ulls i el simple contacte d’una mà creen vincle entre nosaltres.
Com diu la Noemi el sentir-se valorat modifica les condicions d’ànim de la persona malalta.