Assertivitat lingüística
dimarts, març 16, 2010
En el meu últim curs de presentacions a Talavera de la Reina em vaig trobar amb un grup entusiasta, d’esperit generós i amb moltes ganes d’aprendre i col•laborar. I com passa sempre en aquests casos, tots en sortim més savis.
Entre moltes altres coses, vaig aprendre que el passat de produir és “produjo” i no “produció”. La meva ment catalanoparlant té alguns lapsus lingüístics, especialment en la immediatesa de l’expressió oral. Segons certifiquen dos dels meus alumnes, vaig conjugar malament en dues ocasions, almenys.
Però això només és l’anècdota. L’autèntic aprenentatge va ser valorar com l’assertivitat ens permet defensar el que considerem correcte, el que és patrimoni d’una cultura i, per deixadesa o ignorància, alguns podem espatllar.
Un alumne em va explicar personalment i amb tota delicadesa la relliscada que havia comès. Una altra assistent em va enviar un amable correu -però no per això menys corrector- dient-me que entenia l’error i que molt probablement l’havia comès perquè jo era usuària habitual d’una altra llengua.
Em va semblar una actitud elogiable, tant pel fons com per les formes. I envejo el grau d’exigència quant a la correcció del propi idioma que demostren els parlants del castellà. Tant de bo els usuaris del català fossin tan primmirats amb els seus professors, els seus polítics, els seus directius, els seus ídols, els seus companys.
La normalització d’una llengua no és només aconseguir que la gent parli aquesta llengua, sinó que els seus parlants la considerin digna de respecte.
Comparteix:
dimarts, març 16, 2010 a les 15:15:50
Tens tota la raó: la normalització lingüística es fonamenta, en gran mesura, en el fet que els parlants defensin la seva llengua davant les intrusions. El problema, al nostre país, és la falta d’equilibri entre dues llengües veïnes. Si demanem respecte per la catalana, que és la més vulnerable, en lloc de considerar-se assertivitat se’ns titlla de “provincians”, “radicals”, “separatistes” i demés.
dimarts, març 16, 2010 a les 16:32:11
No era “primmirat” ?
ara m’he quedat sense paraules…
dissabte, març 20, 2010 a les 22:55:46
…Em fa l’efecte que els dos alumnes (o potser són dues alumnes?, no queda pas clara a la sisena línia del vostre text aquesta qüestió) que us han corregit no són gaire representatius de res. Parleu dels “parlants del castellà” a partir de dues experiències concretes, i això no és pas gaire científic. Em temo que els parlants del castellà, com els del català -i segurament els del polonès, l’hebreu, i el japonès-, són molt poc curosos amb l’instrument lingüístic, i no tenen massa consciència del que significa emprar-lo. En qualsevol cas em permetreu afegir un parell de coses. La primera fa referència a la voluntat d’extermini de la llengua per part, sobretot, dels anomenats polítics nacionalistes (no direm noms ni cognoms, però fa, senzillament, vergonya escoltar-los), que algú encara vol suposar que estan especialment implicats en aquesta batalla. I la segona és que està arribant l’hora de patir més pels parlants, per les persones, per les dones i els homes de carn i sang, que no pas per les llengües… no us ho sembla? Són massa els “ciutadans” que continuen vivint en l’àmbit d’un idealisme que atorga més realitat a les paraules que als ciutadans que les usen. I això té un nom.
Felicitats pel bloc, que voldríem més actiu.
dimarts, març 23, 2010 a les 17:24:02
Totalment en desacord amb l’últim comentàri. No és qüestió de ser molt curosos, però a Talavera de la Reina són normals. Som nosaltres que acceptem per aburriment la incorrecció.
I no entenc “voluntat d’extermini de la llengua per part, sobretot, dels anomenats polítics nacionalistes” … a quins et refereixes? i l’última frase, apocalíptica, però no dius quin nom té.