La Maria és la directora d’un centre geriàtric a Menorca. Li apassiona la seva feina i du en la veu i la mirada la seva vocació per alleujar el patiment dels altres.
Una de les residents al centre, amb Alzheimer molt avançat, un dia que la Maria s’hi va acostar somrient, li va dir: “No recordo qui ets, però sé que m’estimes.”
Em va impressionar aquesta història perquè ens mostra el poder del somriure, l’efecte balsàmic i tranquil•litzador d’un gest que massa sovint ens costa de fer.
A la Maria li va brollar del cor, plena d’amor com està, i va arribar directament al cor de l’anciana, sense passar pels viaranys d’una raó i una memòria ja deteriorades.
Al capdavall, quan ens comuniquem de veritat, intensament i amb tot el desig de donar, no ens calen les paraules. La mirada del somriure parla per nosaltres.
Comparteix:
En el meu últim curs de presentacions a Talavera de la Reina em vaig trobar amb un grup entusiasta, d’esperit generós i amb moltes ganes d’aprendre i col•laborar. I com passa sempre en aquests casos, tots en sortim més savis.
Entre moltes altres coses, vaig aprendre que el passat de produir és “produjo” i no “produció”. La meva ment catalanoparlant té alguns lapsus lingüístics, especialment en la immediatesa de l’expressió oral. Segons certifiquen dos dels meus alumnes, vaig conjugar malament en dues ocasions, almenys.
Però això només és l’anècdota. L’autèntic aprenentatge va ser valorar com l’assertivitat ens permet defensar el que considerem correcte, el que és patrimoni d’una cultura i, per deixadesa o ignorància, alguns podem espatllar.
Un alumne em va explicar personalment i amb tota delicadesa la relliscada que havia comès. Una altra assistent em va enviar un amable correu -però no per això menys corrector- dient-me que entenia l’error i que molt probablement l’havia comès perquè jo era usuària habitual d’una altra llengua.
Em va semblar una actitud elogiable, tant pel fons com per les formes. I envejo el grau d’exigència quant a la correcció del propi idioma que demostren els parlants del castellà. Tant de bo els usuaris del català fossin tan primmirats amb els seus professors, els seus polítics, els seus directius, els seus ídols, els seus companys.
La normalització d’una llengua no és només aconseguir que la gent parli aquesta llengua, sinó que els seus parlants la considerin digna de respecte.
Comparteix:
