Buscant bones lectures per a regalar, vaig entrar a la nova llibreria Bertrand, al capdavall de la Rambla de Catalunya. En un dels primers expositors hi havia un llibre de tapes verdes dures titulat 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, a cura de Jaume Subirana i amb pròleg de Salvador Cardús.

De seguida em vaig veure de petita el dia de Nadal enfilada en una cadira, dient el vers i passant després el platet. Després ho han fet els meus fills i espero que ho facin també els meus néts.

És una tradició que només segueixen els petits de la casa, la majoria de vegades, impulsats pels mestres. El costum dura pocs anys perquè arriba un moment en què sembla perdre’s la necessitat d’aquesta forma d’oralitat. Llavors els petits no poden fer la transició a cap altra forma d’expressió en públic perquè no tenen el referent dels grans de la familia. I amb l’adolescència comença a acentuar-se la vergonya i el sentit del ridícul, que molts arrosseguem fins a una edat adulta ben avançada.

Comparteixo del tot el lúcid pròleg de Salvador Cardús, on diu que és “l’única festa domèstica de la paraula dita en públic que resta viva entre nosaltres” i defensa el valor d’aquesta tradició. I afegeix que la importancia del vers de Nadal rau en “el fet que posa a prova un conjunt d’habilitats extraordinàries indispensables per a la futura sociabilitat dels individus i les comunitats.”

No exagera gens. Si aquest exercici es fes més sovint a casa o a l’escola, molts dels cursos d’oratòria que hem de fer d’adults no caldrien. Perquè aprendríem a fer-nos passar la vergonya, a ser el centre d’atenció, a rebre totes les atentes mirades, a parlar alt i clar, a transmetre emocions, a desenvolupar una consciencia escènica i moltes altres habilitats ineherents a l’acte de parlar en públic. Amb aquestes habilitats ben entrenades, molts professionals i polítics d’avui es veurien capaços de fer una conferencia sense “powerpoint”, pronunciar un discurs sense llegir-lo i, encara més: seduirien la seva audiència.

Bon Nadal, dalt de la cadira!