En un vagó de metro, un dijous al matí, queda un seient buit, i el noi que hi ha dret al meu costat s’afanya a ocupar-lo. Passa al davant d’una dona embarassada, que no diu res. Una viatgera jove, atenta a l’escena, reacciona demanant al noi que deixi seure l’embarassada. Aquest s’aixeca sense dir res. I l’embarassada agraeix el gest a la desconeguda solidària. Diu que en tota la setmana no la deixa seure ningú. S’inicia una d’aquelles converses espontànies i públiques que, quan passa alguna cosa, posen en contacte els anònims de la ciutat. Finalment, sembla que el noi se sent obligat a justificar-se i defensa que si l’embarassada volia seure ho havia d’haver demanat. Ella respon prudent que hi ha coses que no s’han de demanar. I el noi insisteix: “És un dret que tens i l’has de reclamar. M’ho havies d’haver demanat”.

L’esforç, doncs, l’ha de fer qui té el dret? Segons aquesta teoria, els més febles hauran de passar per la incòmoda i humiliant situació de reclamar allò que els pertoca?

Amb aquesta mentalitat no és d’estranyar que hi hagi tants escarnis a l’ètica i a l’honradesa més fonamentals. Ja ho veiem cada dia –i no em refereixo només als escàndols que es destapen últimament i que afecten a l’engròs a personatges públics–, el món és dels que van a la seva i miren per ells. I si a algú no li agrada, ja ho dirà. Com que queixar-se i reclamar el que et toca no està ben vist, surt car, porta maldecaps i discussions, i sovint en surts escaldat, val més callar. I és així, com de mica en mica, anem permetent no solament males maneres en les formes sinó comportaments egoistes i terriblement insolidaris en el fons.