Ara que la majoria de nosaltres ens incorporem de nou al tràfec laboral, és un bon moment per reflexionar sobre el sentit que ha tingut el nostre descans. Potser estirareu un fil que us desembolicarà tota una troca. Les paraules del filòsof Francesc Torralba ens acompanyen en aquesta recerca:
Qui viu amb sentit no espera, amb ansietat, el divendres a la tarda; no centra la substància de la seva vida en les vacances, en les fuites: no té l’anhel d’evadir-se, de marxar, d’oblidar-se de si mateix. Viu cada jorn amb harmonia, com una possibilitat única, com una tasca que té encomanada. Això no vol dir, lògicament, que no valori el descans, la necessària interrupció, l’amable distensió, però no l’espera com el fi de la seva vida, sinó com una ocasió per restablir-se, per refer-se, per a prendre alè i tornar, de nou, a la lluita.
Als que voleu endinsar-vos en una cerca personal més profunda, us recomano vivament el llibre El sentit de la vida de Francec Torralba, Ara Llibres, Barcelona 2008.
Moltes gràcies, Jeroni, per recomanar-me’l. El llibre és una continuació de tot el que em vas transmetre al llarg del sopar. Saviesa. La paraula és saviesa. Plenitud. Consciència. Serenor en la inquietud de ser.
I ja et puc dir ara que és un llibre que em marcarà. Un tresor.

Avui us explicaré una experiència molt personal. Com veieu a la foto del blog, que ara ja comença a ser una mica antiga, sempre he portat els cabells curts; en algunes èpoques, molt curts. L’octubre passat vaig decidir deixar-me’ls créixer i ara ja he aconseguit una mida que permet intuir una “mitja melena”. Per Nadal el meu perruquer i amic, Tony Romero, va suggerir de posar-me extensions i jo, no gaire amant dels invents ni de cridar l’atenció a través del pentinat, vaig anar eludint la resposta fins que al final em va acorralar. Sí, literalment em va deixar sense sortida i, divendres 31 de juliol, vaig sortir de la seva perruqueria amb una cabellera espectacular i una nova imatge lleonina i espetarrant.
No us podeu imaginar el munt de sensacions noves que he experimentat gràcies a aquest canvi. La primera, una mena de rebuig a implantar-me una cosa que no és meva; la segona, veure’m de cop i volta amb una altra fesomia; la tercera, haver d’aprendre a tocar-me els cabells, a apartar-me’ls quan em fan nosa (i me’n fan molta) i a activar tot el repertori de gestos de seducció que mai havia posat en pràctica i formen part de l’essència més femenina.
La meva mare em va tallar una fornidíssima trena l’endemà mateix de la primera comunió. Dona pràctica com era, prioritzava així la comoditat i l’eficiència per sobre de la pèrdua de temps que representava cada dia desembullar i cuidar una cabellera espessa i indomable. Mai més havia tornat a portar els cabells llargs, sempre evitant perdre el temps en foteses. I ara, el Tony, capaç d’entrar a l’inconscient de les seves clientes i de saber millor que elles mateixes què necessiten, em retorna de cop i volta una feminitat oblidada, estroncada abans d’esclatar.
Aquests dies de vacances, com una nena amb sabates noves, acarono i pentino la meva cabellera, provo pentinats, em compro clips i pinces que mai no havia tingut i descobreixo gestos en mi que mai no havia fet, però que sens dubte estavan programats, en estat latent esperant l’hora que els donés permís per incorporar-se al meu assortit particular de signes no verbals.

El Ministeri de Sanitat acaba de publicar la llista de recomanacions per evitar la propagació de la grip nova a l’entorn laboral la propera tardor.
Autoritats i empreses es preocupen per pal•liar els efectes que aquest virus pot tenir en l’economia de les empreses, en la salut dels treballadors i en el sistema sanitari.
I segurament haurem de ser cautelosos davant aquesta epidèmia i prendre totes les mesures preventives que calgui perquè incideixi el mínim possible en una economia ja molt castigada. Totes aquestes mesures proposades van encaminades a això. Però, us heu parat a pensar en els efectes secundaris de les dues últimes recomanacions?

• Mantenir-se a un metre de distància dels companys de feina
• No donar la mà

Què passarà si tothom compleix el precepte d’estar a un metre de distància dels companys de feina?
S’acabaran els cops a l’espatlla entre col•legues, s’hauran de fer les reunions de juntes amb la meitat dels integrants, es recomananrà utilitzar la videoconferència fins i tot per a les reunions a la seu i, s’acabarà qualsevol tocament, els d’intenció clara i els d’intenció dubtosa.
Què passarà si a partir de la tornada de vacances, ja no ens saludem donant la mà? S’acabarà un dels gestos que simbolitzen cordialitat, entesa, compromís, fermesa.
Ara sabem que una encaixada de mans diu molt del nostre interlocutor. Com ho farem per calibrar amb qui tractem?
Es poden produir situacions ben incòmodes, semblants a les produïdes pels desajustos culturals, quan dues persones tenen hàbits diferents o entenen la relació de manera diferent. Ens podrem trobar algun despistat que ens allargui la mà amb tota la bona intenció, en senyal de confiança, com ha estat fins ara, i nosaltres li haguem de denegar. Moment delicat perquè, si ens excusem, haurem d’explicar -no sense un sentiment de covardia- que és per por al contagi. Si, en canvi, fem com aquell que res i guardem la mà a la butxaca o darrera l’esquena, passarem per distants, poc cortesos i poc interessats en el negoci. Potser haurem d’adoptar altres formes de salutació i altres rituals. Poc coneixedora d’altres cultures només em vénen a la memòria, com a més asèptiques, la parsimoniosa inclinació dels orientals i el cinematogràfic “hau” dels indis amb la mà aixecada. Els petons a la boca, dels russos, queden, és clar, fora de tota possibilitat.
I pel que fa a petons, els petons socials vull dir, la llista no en deia res. Potser ja s’entén que si ens hem de mantenir a distància no ens podrem petonejar. Però potser caldria explicitar-ho, donada la tendència que tenen alguns i algunes a acostar la galta al primer/a que troben.
Qui sap si, gràcies a la grip nova, eradicarem una pràctica de l’entorn laboral que el protocol sempre ha vist amb mals ulls i que continua marcant diferències entre sexes. Per fi s’acabarà l’etern dubte de molts homes de si han de saludar amb petons una dona. I la incomoditat de moltes dones, que no tenen més remei que acceptar-los amb un complaent somriure.