Li vaig recomanar a J. que evités de tocar-se la punta de l’anular esquerre amb l’índex i el polze de la dreta, quan parlava dret, en públic. En aquell moment no vaig poder dir-li per què; era una percepció, una intuïció.
Vaig tenir la sensació que, malgrat la seva experiència, la valentia, la voluntat de sortir sense armadura, necessitava mantenir el contacte amb si mateix, amb el seu interior més profund, per no deixar escapar tota l’ànima, per no mostrar-se completament nu als ulls dels altres. Com si aquest gest fos un finíssim cordó umbilical que el mantingués en un espai de seguretat íntima i secreta, davant l’exigència de lliurar-se coratjosament a una audiència àvida de paraules fermes i gestos seductors.
Sí, era un residu de tancament, era una subtil barrera que encara quedava entre el públic i ell, una resistència a lliurar-se del tot. I és per això que, recomanant-li que obrís clarament les mans, el convidava a donar-se sense reserves, confiant en ell i en el missatge.