El “making off” de la minisèrie Serrallonga ens explica com perruquers, maquilladors, estilistes i actors, amb el suport d’historiadors, han fet un exhaustiu treball de recerca per fer més versemblant el relat, entre la realitat i la ficció, emmarcat al s XVII.

Molts esforços esmerçats a fer que els decorats i l’aspecte dels personatges s’acostin al que devien ser en la realitat. Però què passa amb la llengua? Sens dubte, ha merescut més atenció el vestuari que l’accent del protagonista. Serrallonga parla un català que no té res a veure, ni amb el català del s. XVII, ni amb el català de la Garrotxa actual.
Com pot ser creïble un Serrallonga que parla la mateixa variant que l’actual president de la Generalitat? No han trobat cap actor a Catalunya, a les mateixes Guilleries, que pugui encarnar el personatge amb un accent genuí? Com és possible que, entre els personatges, el virrei sembli més català que Joan Sala? No us grinyola que el bandoler parli en una accent diferent de la seva família -del seu propi fill!- i dels seus veïns i compatriotes? Què es valora als càstings a part de la cara?

Sentir-lo fa el mateix efecte que si el veiéssim cavalcant escoltant un mp3. No s’ha respectat la variant diacrònica, és clar: no sabem com sonava exactament el català de fa tres segles. Però respectem-ne almenys la sincrònica.

Tot plegat, una evidència més del poc rigor lingüístic que plana entre els professionals d’aquest país. I ens permet comprovar que la nostra societat no sap encara ben bé per a què serveixen els filòlegs.

Comparteix:

facebook twitter