Una de les diferències entre “un professional home” i “una professional dona” és la seva confiança en la imatge que projecten.

Moltes dones confessen que sovint se senten insegures, especialment si el seu interlocutor/públic és masculí: No estic segura de la percepció que tindran de mi. Per molt que m’esforci sempre tinc por que no em vegin prou professional, que em tinguin per una nena, una pàmfila o una tia bona i prou.

Els homes deuen estar insegurs de moltes coses però no dubten de la seva imatge. Fan el rol per al qual han estat educats i, és clar, això no els crea cap contradicció.

En les presentacions, on la inseguretat i les pors són generalitzades, ells es preocupen per si el missatge arribarà clarament i, com a molt, per si el públic s’avorreix. Es centren a transmetre el missatge.

Elles -les comercials, les directives, les científiques- també es capfiquen en això. I en molt més: Què pensaran de mi? Em faran cas? M’escoltaran? Com demostraré els meus coneixements? No voldran vacil•lar-me?

Malgrat que, segons tots els estudis, les dones tenim més capacitat per a les relacions i per a l’expressió verbal, sovint som les que més patim parlant en públic.

Fa pocs dies, en un curs a veterinaris inspectors de sanitat, una professional preparada, intuïtiva, intel•ligent, va manisfestar el seu pànic per posar-se dreta i adreçar-se als seus companys de curs, un públic amigable i comprensiu. Vam començar a parlar del tema dels nervis i de la por. Vaig demanar a tothom que pensés quines experiències havien marcat des de la infantesa la seva capacitat d’expressió en públic. La veterinària de qui us parlo, com si hagués esperat tota la vida per adonar-se’n o per denunciar-ho, va etzibar de cop i volta: Jo era la petita de cinc germans nois i sempre que parlava em deien “Calla, mico, tu què has de dir?”

La veterinària és víctima de la paradoxa que han viscut i viuen la majoria de dones professionals. Han pogut gaudir d’una formació universitària que les ha portat a un terreny laboral d’igualtat aparent, però l’educació a casa ha seguit les inèrcies d’una estructura i uns valors molt tradicionals. Un cop a la jungla laboral, poden competir en coneixements i habilitats però arrosseguen el llast inconscient d’un rol secundari més aviat decoratiu o servicial, sotmès a la preeminència masculina de pares i germans.

Quan una professional d’avui explora i reconeix els origens dels seus temors, és quan pot desplegar de veritat totes les habilitats retingudes per la por de ser massa visible, de tenir opinió i criteri propis o de tenir més èxit que els seus companys.

El “making off” de la minisèrie Serrallonga ens explica com perruquers, maquilladors, estilistes i actors, amb el suport d’historiadors, han fet un exhaustiu treball de recerca per fer més versemblant el relat, entre la realitat i la ficció, emmarcat al s XVII.

Molts esforços esmerçats a fer que els decorats i l’aspecte dels personatges s’acostin al que devien ser en la realitat. Però què passa amb la llengua? Sens dubte, ha merescut més atenció el vestuari que l’accent del protagonista. Serrallonga parla un català que no té res a veure, ni amb el català del s. XVII, ni amb el català de la Garrotxa actual.
Com pot ser creïble un Serrallonga que parla la mateixa variant que l’actual president de la Generalitat? No han trobat cap actor a Catalunya, a les mateixes Guilleries, que pugui encarnar el personatge amb un accent genuí? Com és possible que, entre els personatges, el virrei sembli més català que Joan Sala? No us grinyola que el bandoler parli en una accent diferent de la seva família -del seu propi fill!- i dels seus veïns i compatriotes? Què es valora als càstings a part de la cara?

Sentir-lo fa el mateix efecte que si el veiéssim cavalcant escoltant un mp3. No s’ha respectat la variant diacrònica, és clar: no sabem com sonava exactament el català de fa tres segles. Però respectem-ne almenys la sincrònica.

Tot plegat, una evidència més del poc rigor lingüístic que plana entre els professionals d’aquest país. I ens permet comprovar que la nostra societat no sap encara ben bé per a què serveixen els filòlegs.

Portada de la revista I&N (Ideas & Negocios) de novembre de 2008.

Manuel Campo Vidal, empresari i expert en comunicació, valora en una extensa entrevista, la comunicació corporativa de les empreses i les habilitats dels seus professionals i directius. Acaba de publicar el llibre “¿Por qué los españoles comunican tan mal?”.

Transcric parts de l’entrevista:

¿Tan mal comunicamos los españoles?
Es un título un poco provocador deliberadamente, para llamar la atención sobre un déficit muy importante, y grave, porque supone perder liderazgo, perder oportunidades y perder negocio.

¿Diría usted que las pymes tienen la misma necesidad de comunicar bien que las grandes corporaciones o administraciones?
Es fundamental, independientemente del tamaño de la empresa. pero no existe esa mentalidad. Es más, algunas pequeñas empresas necsitan comunicar más y mejor que las grandes, porque tienen que crecer, tienen que ganar cuota de mercado.

¿Es condición indispensable que el líder sea un buen comunicador?
Es imprescindible. El que no comunica sólo puede imponer su criterio. Puede vencer, pero no convencer. Es importante que convenza y que no venza. Si convence, el trabajador no tiene la sensación de que le han vencido y eso genera mayor entusiasmo y eficacia.

También se refiere usted a lo mal que lo pasan nuestros directivos cada vez que tienen que hablar en público.
En general, en el mundo empresarial sufren cada vez que tienen que dirigirse a una junta directiva por ejemplo. En España no se le otorga a la comunicación el valor que tien y esta es la consecuencia. Pero hay una explicación: por ejemplo, en Estados Unidos los profesores preguntan a los alumnos en las escuelas, y en España eso se toma casi como un agresión. Estamos en la mediocridad comunicativa. Aquí se compite por todo pero no por ver quién comunica mejor.

¿Tiene las claves para salir airoso de escenarios tales como, por ejemplo, un debate?
Es necesaria la preparación previa; en España confiamos demasiado en la improvisación. También hay que entrenar habilidades de comunicación, hay gente con encanto natural y otras sin él, pero se puede trabajar.
Sin embargo, después encontramos los elementos que no se controlan, como la expresión, la imagen… sobretodo cuando hay comunicación no verbal

¿Gestionan bien las empresas españolas los silencios, especialmente en las situaciones de crisis, que es cuando casi todo el mundo, empezando por los directivos, pretende callar?
Efectivamente, el silencio también es una forma de comunicar. Pero en las crisis hay que ser proactivo y comunicar; si no, comunicarán sólo los demás, y lo van a magnificar. En general, las empresas no gestionan bien las crisis, y tampoco gestionana adecuadamente los silencios (més…)