Quan les mans parlen
dimecres, gener 16, 2008
Una de les dificultats que tots hem tingut alguna vegada en parlar en públic és saber on posar les mans, què fer-ne, com moure-les. Als cursos d’oratòria és gairebé la primera pregunta que sorgeix: com he de moure les mans?
La gesticulació és una part fonamental de la nostra comunicació. Fins i tot si parlem sols, gesticulem; i és que els moviments del cos acompanyen inevitablement les nostres paraules.
Quan estem en silenci, les mans resten en silenci: reposen sobre les nostres cuixes, als costats del cos, a les butxaques o creuades sobre el pit. Però en el moment que comencem a parlar, inicien una dansa particular diferent en cadascú de nosaltres. El llenguatge del gest posa imatges a les nostres paraules, marca el ritme i traspua tota mena d’emocions. Quan callem, les mans tornen a l’estat de repòs. Proveu de parlar sense moure les mans i viceversa! És molt difÃcil perquè no és natural.
Què podem fer, doncs, quan som davant el públic i comencem el nostre parlament i sentim que els braços ens pesen, ens sobren com si no fossin part de nosaltres?
Feu el següent exercici: col•loqueu totes dues mans a l’alçada del melic. Feu que els dits oberts es toquin per les puntes. Segur que heu vist aquest gest en nombrosos polÃtics i professors. Estigueu en silenci en aquesta posició. I, quan sigui l’hora, comenceu a parlar. Notareu que en els primers segons les mans es mantenen juntes. Però de seguida, i gairebé sense adonar-vos-en, començaran a expressar-se, acompanyant el que dieu. Com més avanceu en el discurs i com més us oblideu del vostre cos, més naturalitat tindreu en el gest.
La clau és iniciar el discurs amb les mans situades des de bon començament a l’espai natural de la gesticulació, és a dir, entre el coll i la cintura. No és recomanable agafar cap objecte per tenir les mans ocupades. Justament per això, perquè després us farà nosa per a expressar-vos amb comoditat i tota la llibertat que requereix el llenguatge del cos.
Teresa Baró
Gener 2008
Comparteix:
dijous, gener 24, 2008 a les 22:36:15
…a propòsit de les mans, recordo com si fos ara, una ocasió en què en el decurs d’una xerrada duta a terme per una noia força jove, l’audiència, o bona part d’ella, quedà fascinada des del primer moment per la dansa tant de les mans com dels dits de l’oradora. Si voleu que us digui la veritat, ara no recordo pas el contingut, el tema que diuen ara, de la xerrada -potser alguna cosa sobre fenomenologia de la religió-però del ball seductor d’aquells dits llargs, ben cisellats per un artesà subtil, sà que en tinc record. De fet tinc present que a la mà dreta, a estones, hi sostenia un llapis que feia moure, amb un ritme precÃs, davant les capficades mirades dels oients que només tenien ulls per seguir l’onatge d’aquells dits. Potser sà que, com vostè diu en el seu article, cal molta cura respecte del que fa referència a les mans, sobretot si, com en el cas que us comento, l’oradora les tenia tan belles que acabaven concentrant tota l’atenció de qui se suposava que havia anat a escoltar-la per d’altres motius. Clar que, potser la bellesa dels moviments de les mans d’una jove ja valen per si sols tot l’or del món. Us felicito pel vostre bloc.