Una de les dificultats que tots hem tingut alguna vegada en parlar en públic és saber on posar les mans, què fer-ne, com moure-les. Als cursos d’oratòria és gairebé la primera pregunta que sorgeix: com he de moure les mans?

La gesticulació és una part fonamental de la nostra comunicació. Fins i tot si parlem sols, gesticulem; i és que els moviments del cos acompanyen inevitablement les nostres paraules.

Quan estem en silenci, les mans resten en silenci: reposen sobre les nostres cuixes, als costats del cos, a les butxaques o creuades sobre el pit. Però en el moment que comencem a parlar, inicien una dansa particular diferent en cadascú de nosaltres. El llenguatge del gest posa imatges a les nostres paraules, marca el ritme i traspua tota mena d’emocions. Quan callem, les mans tornen a l’estat de repòs. Proveu de parlar sense moure les mans i viceversa! És molt difícil perquè no és natural.

Què podem fer, doncs, quan som davant el públic i comencem el nostre parlament i sentim que els braços ens pesen, ens sobren com si no fossin part de nosaltres?

Feu el següent exercici: col•loqueu totes dues mans a l’alçada del melic. Feu que els dits oberts es toquin per les puntes. Segur que heu vist aquest gest en nombrosos polítics i professors. Estigueu en silenci en aquesta posició. I, quan sigui l’hora, comenceu a parlar. Notareu que en els primers segons les mans es mantenen juntes. Però de seguida, i gairebé sense adonar-vos-en, començaran a expressar-se, acompanyant el que dieu. Com més avanceu en el discurs i com més us oblideu del vostre cos, més naturalitat tindreu en el gest.

La clau és iniciar el discurs amb les mans situades des de bon començament a l’espai natural de la gesticulació, és a dir, entre el coll i la cintura. No és recomanable agafar cap objecte per tenir les mans ocupades. Justament per això, perquè després us farà nosa per a expressar-vos amb comoditat i tota la llibertat que requereix el llenguatge del cos.

Teresa Baró
Gener 2008

Els puc amenaçar, pagar (i pegar), subornar, enganyar…

No, del que es tracta és que els altres facin el que jo vull i que ho facin de gust, voluntàriament o sense adonar-se’n. Aquesta és la veritable manera d’influir en les persones que m’envolten perquè tot resulta més fàcil, agradable, civilitzat i educat.

¿Fàcil? ¿Qui ha dit fàcil? Ho és per a algunes persones amb un veritable do per a la seducció. És difícil per a la majoria dels humans, que acaben imposant per força les seves raons o renunciant a defensar-les només que sentin una lleu feblesa.

¿Quin pare modern i conscient no ha acabat dient alguna vegada el “perquè ho dic jo i s’ha acabat”? ¿Qui no ha argumentat alguna vegada “Els diners els poso jo i serà com jo digui”? I no cal parlar dels que no coneixen cap altra via que la força per imposar els seus desigs. Quina desesperació, quina impotència deuen viure per veure’s abocats a l’últim recurs, la violència, la brutalitat, l’aniquilació, per fer-se valdre; encara que cada vegada estan més lluny del seu objectiu!

L’investigador PhilipeTurchet diu que les persones més seductores són aquelles que tenen més capacitat de llegir les emocions dels seus interlocutors amb el fi d’adaptar-s’hi. Turchet ens ha donat les dues claus:

1. Entendre l’altre
2. Adaptar en nostre llenguatge al de l’altre

La seducció és un ritual interactiu que ens permet construir, sumar, compartir. Tot allò que aconseguim seduint i essent seduïts ho fem de gust i augmenta la nostra satisfacció. Les persones seductores no només són més felices sinó que contribueixen al benestar dels altres.

Els secrets? Algunes pistes…

Creu en tu mateix/a
Sigues valent/a
Mostra’t optimista i vital
Escolta més que parla

Molts èxits!

PD. Molt bon any a totes les dones emprenedores d’Odame, en especial a les que van assistir al sopar de Nadal i on vam tenir l’oportunitat d’encetar una conversa sobre aquest tema. Les que vaig conèixer reunien tots els requisits!

Teresa Baró
Gener 2008