Gabriele Pauli és una diputada alemanya de 50 anys, eixerida i atractiva, que ha provocat un gran enrenou al seu partit i a tot el país.

Cal aclarir que és membre d’Unió Socialcristiana de Baviera i que s’ha presentat recentment a la presidència del partit. Gabriele, sense tallar-se ni un pèl, proposa que els matrimonis tinguin una durada de 7 anys, temps que segons ella, és el que dura l’amor. Un cop passat aquest temps, si tots dos membres de la parella hi estiguessin d’acord, evidentment, podrien prorrogar el matrimoni per 7 anys més.

Coneixent la posició de l’església en aquests temes, no és d’estranyar que els sectors polítics afins tinguin una reacció de rebuig frontal. I van més enllà, l’acusen de boja, li recomanen que vagi al psiquiatre i espien la seva vida privada per veure si té algun comportament anòmal que pugui justificar una cessament del càrrec i una campanya fulminant de desacreditació. Però resulta que no és així: és una senyora normal i corrent que només comet el pecat de dir el que pensa i de ser sumament pragmàtica.

El tema de les relacions humanes, i com es van forjant a través de la comunicació, m’interessa i vull sortir en defensa de Pauli. Estic convençuda que si es portés a terme la seva proposta, contra el que pensen els seus detractors, la institució del matrimoni hi sortiria guanyant.

Una vegada més, la llei s’ha de posar al dia perquè la realitat sempre va d’avançada. La llei proposada per Pauli només faria que posar ordre a un fenomen que ja està passant i bastant massivament: els matrimonis es trenquen, se’n trenquen més que no pas se’n fan de nous. El fet que al cap d’un període s’acabés el tracte per si sol, evitaria molts maldecaps i despeses innecessàries.

És de sobres conegut que molts matrimonis avui dia no arriben a durar set anys, per tant, aquest marge em sembla per part de Pauli molt generós. Jo proposaria que anéssim encara més enllà: que la parella decideixi per quant de temps vol fer el contracte, depenent de l’estil de vida que porten, de com se senten d’enamorats, de la volubilitat de cadascun d’ells i, també, és clar, dels seus valors més ferms i creences irrenunciables, si és el cas. Que poguessin fer contracte indefinit a la primera, si creien en la indissolubilitat del matrimoni! Ara, que després siguin coherents amb la seva elecció.

Pauli, per altra banda, no diu pas que sigui obligatori trencar la relació després dels set anys: si ambdues parts estan satisfetes amb el negoci, poden continuar. Estic segura que aquest tipus de contracte amb data de revisió ens faria esforçar per mantenir viva la relació, si ens interessés continuar al costat de la nostra parella. I quan hagi passat l’enamorament i la passió que ens ha conduït a signar aquest contracte, ens podrem aturar a pensar en termes de pèrdues i beneficis i ens posarem a negociar, sempre amb la filosofia del guanyar-guanyar. Afavoriria la comunicació de la parella perquè caldria revisar periòdicament els termes de l’acord i anar-los adaptant a les noves circumstàncies, a la nova edat, a les noves visions del món. De l’altra manera, sovint ens deixem portar per l’anar fent i arriba un dia en què ens adonem que aquella no és de cap manera la parella que ens va enamorar ni portem la vida que havíem somiat al seu costat .

Tal com està canviant la nostra societat i amb tot el que la ciència va descobrint sobre la naturalesa de l’amor i altres passions, Pauli demostra una lucidesa que no he apreciat en la major part dels nostres governants. I no és d’estranyar que les reaccions hagin estat furibundes. Quan hom diu el que pensa i posa al descobert allò que la majoria vol dissimular, se’l titlla de boig. Pauli demostra ser intel•ligent, valenta, de pensament lliure i, a més, dona. Què voleu? Si hi hagués inquisició, ja l’haurien cremada.

Teresa Baró
Octubre 2007