Gabriele Pauli és una diputada alemanya de 50 anys, eixerida i atractiva, que ha provocat un gran enrenou al seu partit i a tot el país.

Cal aclarir que és membre d’Unió Socialcristiana de Baviera i que s’ha presentat recentment a la presidència del partit. Gabriele, sense tallar-se ni un pèl, proposa que els matrimonis tinguin una durada de 7 anys, temps que segons ella, és el que dura l’amor. Un cop passat aquest temps, si tots dos membres de la parella hi estiguessin d’acord, evidentment, podrien prorrogar el matrimoni per 7 anys més.

Coneixent la posició de l’església en aquests temes, no és d’estranyar que els sectors polítics afins tinguin una reacció de rebuig frontal. I van més enllà, l’acusen de boja, li recomanen que vagi al psiquiatre i espien la seva vida privada per veure si té algun comportament anòmal que pugui justificar una cessament del càrrec i una campanya fulminant de desacreditació. Però resulta que no és així: és una senyora normal i corrent que només comet el pecat de dir el que pensa i de ser sumament pragmàtica.

El tema de les relacions humanes, i com es van forjant a través de la comunicació, m’interessa i vull sortir en defensa de Pauli. Estic convençuda que si es portés a terme la seva proposta, contra el que pensen els seus detractors, la institució del matrimoni hi sortiria guanyant.

Una vegada més, la llei s’ha de posar al dia perquè la realitat sempre va d’avançada. La llei proposada per Pauli només faria que posar ordre a un fenomen que ja està passant i bastant massivament: els matrimonis es trenquen, se’n trenquen més que no pas se’n fan de nous. El fet que al cap d’un període s’acabés el tracte per si sol, evitaria molts maldecaps i despeses innecessàries.

És de sobres conegut que molts matrimonis avui dia no arriben a durar set anys, per tant, aquest marge em sembla per part de Pauli molt generós. Jo proposaria que anéssim encara més enllà: que la parella decideixi per quant de temps vol fer el contracte, depenent de l’estil de vida que porten, de com se senten d’enamorats, de la volubilitat de cadascun d’ells i, també, és clar, dels seus valors més ferms i creences irrenunciables, si és el cas. Que poguessin fer contracte indefinit a la primera, si creien en la indissolubilitat del matrimoni! Ara, que després siguin coherents amb la seva elecció.

Pauli, per altra banda, no diu pas que sigui obligatori trencar la relació després dels set anys: si ambdues parts estan satisfetes amb el negoci, poden continuar. Estic segura que aquest tipus de contracte amb data de revisió ens faria esforçar per mantenir viva la relació, si ens interessés continuar al costat de la nostra parella. I quan hagi passat l’enamorament i la passió que ens ha conduït a signar aquest contracte, ens podrem aturar a pensar en termes de pèrdues i beneficis i ens posarem a negociar, sempre amb la filosofia del guanyar-guanyar. Afavoriria la comunicació de la parella perquè caldria revisar periòdicament els termes de l’acord i anar-los adaptant a les noves circumstàncies, a la nova edat, a les noves visions del món. De l’altra manera, sovint ens deixem portar per l’anar fent i arriba un dia en què ens adonem que aquella no és de cap manera la parella que ens va enamorar ni portem la vida que havíem somiat al seu costat .

Tal com està canviant la nostra societat i amb tot el que la ciència va descobrint sobre la naturalesa de l’amor i altres passions, Pauli demostra una lucidesa que no he apreciat en la major part dels nostres governants. I no és d’estranyar que les reaccions hagin estat furibundes. Quan hom diu el que pensa i posa al descobert allò que la majoria vol dissimular, se’l titlla de boig. Pauli demostra ser intel•ligent, valenta, de pensament lliure i, a més, dona. Què voleu? Si hi hagués inquisició, ja l’haurien cremada.

Teresa Baró
Octubre 2007

Ahir, en finalitzar el curs de Presentacions Eficaces a Talavera de la Reina, vaig sentir el càlid reconeixement dels meus alumnes: vint-i-tres inspectors i inspectores de sanitat que amb freqüència han d’impartir formació, presentar projectes, assistir a congressos i relacionar-se correctament amb els inspeccionats. Vaig sentir que, en les 8 hores de curs, havíem obert nous camins i caminat un bon tros. Un camí de coneixement per a un col•lectiu amb necessitats específiques i una via de desenvolupament individual, en què cadascú traurà el millor d’ell mateix per progressar en els àmbits laboral i humà.

Sembla molt ambiciós però en realitat és el que hem d’esperar de qualsevol ensenyament: eines que ens permetin ser com ja som però amb més recursos per dirigir les nostres vides, tant en allò més quotidià com en allò més transcendental.

L’entrenament en grup parteix del domini d’unes habilitats comunes i una necessitat compartida, però tenint en compte la diversitat i la idiosincràsia de la comunicació de cadascú.

José Antonio, el primer a exposar-se a l’anàlisi minuciosa de les seves habilitats de comunicació, gràcies als exercicis, es va conèixer millor a si mateix i va poder apreciar els canvis que es produïen en la seva imatge amb tècniques d’immediata aplicació. El més fructífer és que de la seva experiència van aprendre tots els seus companys, aplicant-ho cada un a la seva manera de ser i d’expressar-se.

Després d’ell, Susana, Luis Angel, Jesús, Consuelo, les Soledades, Mariví, Pedro Pablo, Dámaso… tots els assistents al curs em van permetre guiar-los en aquesta exploració conscient d’ells mateixos.

És costum, i també necessari, que s’avaluï el professor al final d’una acció formativa. M’agradaria que també el professor pogués valorar la participació dels alumnes, la qualitat de les seves aportacions, la disposició per aprendre, el grau d’interès mostrat i el tracte cap al professional, entre moltes altres coses. Perquè, com en tota comunicació, el resultat és fruit de la intervenció de totes les parts.
Quan els alumnes tenen una actitud oberta, el curs deixa de ser una simple formació per convertir-se en un veritable entrenament col•lectiu, en què el professor és el primer alumne.

Teresa Baró
Octubre 2007

Pujar a un taxi a Barcelona és jugar a la loteria. Hi ha tantes possibilitats de tenir un trajecte plàcid com que et toqui la grossa.

Quantes vegades us heu trobat amb un taxista cortès i discret, que respecta el curs dels vostres pensaments?

De vegades, però, poden optar per amenitzar-se/nos el trajecte amb música. En això es pot arribar a límits insospitats de mala educació. Penseu que exagero? És perquè no us hi heu fixat.
La incultura musical i l’analfabetisme acústic potser no es poden evitar, però a mi m’és igual com fa vibrar totes les cèl•lules del seu cos algú que no és ni parent ni amic: si prefereix alegrar-se el dia amb una versió heavy de “dónde estará mi carro”, posem per cas, és cosa seva. Allà ell. Ara bé, igual que les persones civilitzades saben perfectament (és qüestió de mínims) que no poden anar fent pets en espais tancats que comparteixes amb altra gent o no poden tenir l’entorn on viuen com una cort de porcs, han de saber que el so també contamina. Contaminació acústica, se’n diu.

Em pregunto si els taxistes reben formació, com reben els treballadors de les empreses que es preocupen per captar i per fidelitzar clients, en atenció a l’usuari. La reben conductors d’autobús, funcionaris de tot tipus, treballadors de totes les categories.
El taxista no, pel que sembla.
Però és que deuen pensar que no els cal. De fet, juguen amb avantatge: un cop ets dintre el vehicle, ja ets a les seves mans. Els necessites.

Quan agafes un taxi és perquè tens pressa, o estàs molt cansat, o no hi ha un transport alternatiu, o vas molt carregat. En aquestes condicions, qui té ganes de queixar-se i buscar brega?

Una amiga meva que encara és més dependent dels taxis que jo podria escriure un llibre de les coses que li han arribat a passar fent ús d’aquest servei. Una vegada, va trobar-ne un que escoltava música clàssica. Ella, sense poder-se’n estar, li mostra la seva grata sorpresa. Reacció de l’home: s’indigna que ella se sorprengui d’això!

Val més callar i mirar d’arribar tan aviat com puguem al nostre destí. Això sí, proveïts d’un mp3 o, si voleu silenci, d’uns bons taps de cera. L’altra possibilitat, deixar aquest taxi i buscar-ne un altre, avui dia a Barcelona, és del tot inviable.